Marià Veloy (Barcelona, 1978), de mica en mica, està construint un corpus literari molt interessant que va mutant, madurant. A més de llibres d’encàrrec i assajos, és poeta (el 2020 va guanyar el premi Mallorca amb El quadern de l’espia), però ens centrarem en el seu vessant com a novel·lista.
Veloy s’ha passat al costat fosc, és a dir, al català, d’una manera natural, i coincideix amb un canvi d’estil en què l’autor més íntim emergeix i neda cap a la platja, allunyant-se (no fugint) del món imaginatiu i humorístic per on navegava. Això no és ni millor ni pitjor, el Veloy de Königsberg (2011) i de Después de Rita (2013) m’agrada molt. A Contra els homes d’acció (2018), ja en català, va fer una primera transició, però encara amb un peu aquí i un altre allà. Hi havia imaginació, però més seriosa.
Podríem dir que, partint d’un humor intel·ligent i àcid, amarat d’una imaginació desfermada i d’una intel·lectualitat juganera, Veloy, a cada nou títol, s’ha anat acostant més a un realisme emocional ben travat, equilibrat, dramàtic, potser trist, però amb dosis d’ironia elegant. «Tinc la sensació d’haver canviat d’etapa. Després d’unes obres alienes a mi, imaginatives i una mica marcianes, cada cop em sento més còmode amb trames realistes, intimistes», admetia Veloy fa pocs mesos en una entrevista.
Amb El món comença ja ha arribat a la platja, s’ha estirat damunt la sorra i pren el sol amb placidesa, xarrupant un còctel. Un còctel sincer i amb notes amargues.
El món comença, que li va valer el premi Ciutat d’Alzira, és una obra amb dues històries que tenen poc a veure i que es trenen subtilment. Per una banda, Pequod, el protagonista, ens va explicant la biografia de l’estrella de la ràdio Toreski, que està investigant. Josep Torres i Vilata, Toreski, va voltar món fent espectacles de varietats fins que va tornar a Barcelona i es va fer famós a Ràdio Barcelona (fundada el 1924) mantenint converses amb un ninot de ventríloc, el Míliu, amb humor, però també criticant la situació social de l’època. Toreski, que es va implicar molt en el món de la infància, va ser, d’alguna manera, el creador de la campanya Cap nen sense joguina, la nit de Reis. Veloy ens va oferint fragments de la biografia de Toreski i en alguns moments recrea què devia passar en tal o tal altre moment, a més dels diàlegs, naturalment. Tot per mostrar-nos, més enllà del personatge real, el punt de contacte entre Toreski i Pequod: la voluntat, el desig, la necessitat de ser pares.
Aquest és el punt en comú de les dues històries, la recerca de la paternitat, un tema interessant, entre altres motius, perquè ha estat molt poc transitat des del punt de vista masculí. Es parla molt, i està bé que així sigui, del rellotge biològic de les dones, però els homes també podem tenir un mecanisme similar.
Marià Veloy aboca aquest conflicte en la part de la història que va alternant en la novel·la amb la biografia de Toreski. El protagonista vol ser pare i viu amb una dona que té una filla adolescent d’una relació anterior. Intenten tenir un fill en comú i no ho aconsegueixen. Què ha de fer, Pequod? Quedar-se amb la família que té i amb la qual és feliç, però sacrificant el seu desig de paternitat? O trencar aquesta relació, amb dolor per part dels tres membres, i continuar perseguint la paternitat que tant desitja?
La part biogràfica pot atrapar per distreta, que ho és, però guanya força si al lector li interessa el personatge de Toreski. La part del conflicte emocional i familiar pot resultar molt més atractiva per com està narrada. Potser flaira una mica a autoficció, ara tan de moda. El cert és que Veloy fa l’efecte que ha aprofitat, cosa lícita i habitual en tot creador, experiències íntimes per construir una història de calat universal. En la mateixa entrevista, afirmava: «Foucault deia: “Jo escric d’allò que em fa malˮ. Sempre hi ha elements que aportes al text, però El món comença no és un autoretrat. Si algú em busca, no em trobarà gaire». Doncs no busqueu Veloy, però sí El món comença.