L’obra de Joan Navarro (Oliva, 1951) irrompia l’any 1974: era antologat per Amadeu Fabregat a Carn fresca: Poesia valenciana jove (atac reeixit contra la poesia realista dels 60 i inici dels 70) i publicava el primer llibre, Grills esmolen ganivets a trenc de por, guanyador del primer Premi Octubre de poesia el 1973, que suposà, cinquanta anys després, el primer poemari valencià íntegrament surrealista. Consulteu la importància de Grills… al pròleg de Jordi Marrugat en la reedició del 2014. Fabregat seleccionava els dos primers poemaris (encara inèdits) del poeta oliver: Éssers verds dins d’una botella de coca-cola, molt deutor encara dels novíssims (sobretot de Gimferrer), i un interessant Espant al pit, on ja el vers i la imatge comencen a allargar-se. Arran dels Octubre, tres dels antologats a Carn fresca, els amics Navarro, Jàfer i Bonet (recentment finat), es posen en contacte amb Llibres del Mall i prompte entren de ple en el circuit del que s’ha denominat Poesia dels 70 (Festival Gespa-Price, AELC, Congressos de Cultura Catalana, etc.). Bonet no hi volgué participar, però Navarro i Jàfer trauran els llibres més radicals, i els únics títols valencians, de la primera etapa del Mall: L’ou de la gallina fosca i Lívius Diamant, respectivament. L’ou… és un poemari polític d’imatgeria irrealista que burlà miraculosament la censura; acaba amb el «Glossari d’acomiadament», que és, junt amb «Com un llamp» del posterior Magrana, el cim navarrià en vers.
El 1980, Navarro serà antologat dins La nova poesia catalana, de Marco i Pont, i Les darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979), d’Altaió i Sala-Valldaura. Encertadament, els primers col·locaven Navarro entre els postsurrealistes i hereus dels voyants, i els segons el col·locaven dins dels retoricistes màgics. El 1981, amb Bardissa de foc, a Llibres del Mall (segona etapa), Navarro aconsegueix la seua primera obra mestra, pendent encara de reedició; destaquen la seua estructura (anti)narrativa, la bellesa imatgística i l’inici de l’explicitació del vessant filosoficolingüístic, tret que ha caracteritzat la seua poesia posterior (per exemple, al text «La poesia no és l’ésser»). Navarro escriu en els 70 i 80 plaquettes de poemes curts, flaixos onírics encadenats en un muntatge cinematogràfic surreal; foren recollides per l’autor i prologades per Jaén i Urban a La paüra dels crancs (1986).
Després de la inclusió del brillant «¡Salvatge!» dins de Tria personal: 1973-1987 (1989), Navarro no ha tornat a publicar cap llibre tan unitari com Grills…, L’ou…, Bardissa de foc o aquest «¡Salvatge!». Després d’un llarg període de silenci, el 2004 Magrana (després reeditada en edicions bilingües) suposa el retorn i la consolidació, ara sí, de Navarro com a fita de la poesia catalana actual. La maniera de Navarro de preferir el sintagma al verb augmenta la plurilectura del treball imatgístic encadenat. Destaquen també la intertextualitat, els poemes-pòrtics metapoètics que reflexionen sobre pintura i llenguatge, i la col·laboració amb el pintor Pere Salinas en obres com Atlas (Correspondència 2005-2007), Grafies·Incisions i O: Llibre d’hores. Si bé hi trobem algun gran poema en vers, segurament Navarro passarà a la història com un gran conreador de la poesia en prosa, tant en forma de llibres com de plaquettes. La seua darrera obra, La nit transeünt (2019), demostra que continua amb aquesta línia que encetava a Magrana i perfeccionava en A deslloc i en El plom de l’ham. No sabem si Navarro ens sorprendrà encara amb algun canvi poètic. El que sí que podem afirmar després de quasi cinquanta anys de trajectòria és que continua fidel al treball de la imatge. Continua sent, en aquest sentit, un autor dels 70. Navarro ha afegit en aquests darrers anys la praxi/teoria sobre la imatge mental. Continua, com els dels 70, amb una poesia de risc i repte: per exemple, col·locar com a garbell l’abassegador «Extraviats al bosc dels signes», pòrtic de La nit transeünt; i sobretot escriure a quatre mans amb un pintor i amb una altra poeta en una altra llengua (Lila Zemborain a Llum cinabri / Calma tectònica). Per què no crear amb un crític com Marrugat? La lectura postmoderna d’aquest darrer col·locà Navarro dins dels nous aires crítics.
Quina petja trobem de Navarro a la poesia valenciana? «Navarriegen», cadascun en el seu propi estil, als 80 i 90, Josep Ballester, Joan Terol i Josep Manuel Esteve (membre de l’extinta revista algemesinenca L’Horabaixa, tan setantina). Del Navarro del 2004 ençà, a banda de ser multicitat, en podem trobar traces en Josep Manel Vidal; el temps dirà. Per acabar, no podem oblidar dins l’obra de Navarro el títol narratiu Drumcondra ni les seues traduccions de l’italià, el francés, l’alemany i, recentment, sobretot del portugués. Tampoc la seua magnífica i internacionalista revista electrònica sèrieAlfa.art i literatura. I és que Navarro és un dels grans poetes valencians de tots els temps, i el menys localista de tots. I un dels millors catalans del s. xxi, al costat de Gimferrer i dels que preferiu. Esperem llegir prompte la poesia completa de Navarro per ratificar-ho.