La representació conscient fonamenta l’ordre extirpant-se de l’inconegut primigeni sense espai ni temps ni causalitat, singularitat exclosa de lleis i límits. Atenea nascuda del cervell de la Voluntat incommovible, institueix el jo i el no-jo, l’individu i la cosa, la civilització i la natura. La norma esdevé la guerra contra tot altre, la qual exigeix la marginació de les experiències severes de contacte transcendent amb el noümen etiquetant-les d’alquímia, mística, follia, al·lucinació, dissociació, surrealisme: les capses de Pandora de les societats modernes esdevingudes nínxols segellats en el mercat que sustenta els valors logocèntrics. N’escapa, però, sempre, la radiació de cos negre captada en allò que, per deficiència i dualisme, ha romàs anomenat màgia: l’objecte incomprès, l’obra inútil, la lletania lingüística, els sons enigmàtics o el cerimonial conjurador, supervivents en l’art de potències anul·lades per l’ordenació bèl·lica global: l’escultura anòmala, la pintura desconcertant, la llengua rara, la música inefable o el comportament incomprensible des dels quals l’anticonsciència lírica de Joan Navarro restableix l’analogia, les correspondències, l’amor salvatge. Amb les eines cegues de la colonització lingüística de l’univers, invoca els monstres de la paüra exorcitzats per la raó (Grills esmolen ganivets a trenc de por); viatja amb el «vaixell de la nit» antisolar (Vaixell de folls); reneix en «l’altre» (Bardissa de foc); regressa als «rituals de la por per a la tribu» («¡Salvatge!»). Dolorosament pateix com «ens han donat uns mots inhàbils i ens han llançat al cor del bosc» (Vaixell de folls); viu el «turment de la paraula que et dicta els seus espais, els clars límits de la seva pertinença» («Coltell al cap»); s’adona de la «farsa del discurs» (Bardissa de foc), del fet que «hem esdevingut bèsties tot creant la paraula» («¡Salvatge!»); sap que «el discurs no és la vida» («Moira»). No obstant això, encén la paraula sobre el pentagrama del conjur mistèric —cinc línies aparentment arbitràries salten als ulls en les estrofes d’un títol nigromàntic com La nit transeünt. I en rep, de més enllà de si mateixa, a través de les esquerdes de l’estepa representada, la il·luminació, la revelació, la intuïció impròpies del discurs, característiques de la pintura, la música, l’objecte, el ritu. Joan Navarro no escriu: reunifica les arts en la màgia cap a l’insondable. La seva poesia s’omple de pintura.

Magrana passa del fons obscur de l’oceà, les coses i les paraules closos a la llum del càntir mitjançant la il·luminació sobtada del «llamp damunt l’espill», l’encesa fugaç de la baconiana «bombeta que penja al mig de l’univers» («Pintura»). És l’instant que «la llum s’incendia enllà del cingle i tot retorna a la foscor primitiva» («Díptic»). La revelació intuïtiva total i efímera arriba «com un llamp» convocat pel místic angèlic («vaig plorar contemplant una pintura de Rothko»), el xaman ressuscitat («I les nafres de Joseph Beuys. Mostra les teues ferides») i l’infant esotèric («Cromàtica esfera de Klee: Ulls enlluernats pels colors). S’accedeix a la poesiapintura pels ulls de llavis que la il·luminen mirant-la mirant-los («El bes del bes»). Per l’encadenament d’imatges del visible i l’invisible sobre la pàgina llenç: pintura i pintura de pintura, el poema que invoca i convoca: ritual d’aparició de la desaparició: «Oració vèdica», «Mantra», «Àngelus», «Epifania», «Himne», «Druida» són títols de Magrana que transcendeixen l’escriptura.

Art màgic que desborda horitzons quan creix obert incomprensible en l’empelt prodigiós de les pintures mediúmniques de Pere Salinas: llenguatge híbrid que traça l’Atlas del contacte perdut amb el secret inabastable, sublim abocar-se al misteri de l’abisme inescrutable, en forma de «rastres de l’energia fosca de l’univers». Grafies·Incisions escrites pintades com una salmòdia del trànsit: la litúrgia, la pregària, l’ofici d’accés a l’abans que hi hagués un abans i un després, un aquí i un més enllà, els noms i les coses, fixat a O: Llibre d’hores obrint el territori «on la pintura, la paraula» que escapa del discurs. Testimoni del gest físic i mental que indueix estats alterats de consciència. Cerimonial que convida l’altre i passa de les quatre mans a les sis: Llum cinabri / Calma tectònica és la correspondència entre Navarro i Salinas i Lila Zemborain cap «al llindar de la paraula, abans del món, abans del buit de l’ésser».

La paraula pinzellada, grafia, incisió és «pintura de la soledat» (A deslloc) i «pintura de la veu» (El plom de l’ham). Fora del cercle, sobre el joc sinestèsic, hiperesfera de dimensions superiors que els inclou i els depassa: «Escriure les pintures de l’ànima, pintar les seues topografies»: «escriure la pintura, pintar l’escriptura»: «tornar a la pintura»: per «revelar» (El plom de l’ham): «Capbussar-se. En apnea. Dins el silenci de les tintures»: «A la recerca»: «La mirada que explora» (La nit transeünt).

Si fora del llenguatge no hi ha ni la possibilitat d’intuir què pot haver-hi —ni altre, ni inefable, ni no-res. Si fora del poema no hi ha ni la possibilitat d’intuir un fora del llenguatge. Almenys en la il·luminació de les paraules pintades de Navarro, devastació, vendaval, Sternenfall, cau l’ordre de la representació. Ferida inguarible a la pell del tatuatge sense pell. No sentiu als ulls aquesta música?