Acostem-nos a Sebastian a partir de la Istoria critică a literaturii române de Nicolae Manolescu. N’haurem de desxifrar les sis pàgines que li dedica i que semblen molt aclaridores, fins que, quan parla del llibre en qüestió, li atribueix la idea que «la condició del jueu perseguit, desterrat o colpejat és aguantada amb estoïcisme»: tot i que el darrer mot pot tenir un valor metafòric, decidim prescindir d’aquesta anàlisi. Tornem al text. O, més ben dit, als paratextos: un pòrtic de Marta Petreu, una presentació del traductor i un pròleg del mentor de Sebastian, l’ultranacionalista Nae Ionescu, tret de la primera edició romanesa. A poc a poc ens ubiquem el volum dins la Història, amb la consciència que el lector, que pertany a una societat que va veure Franco morir al seu llit, té dificultat per diagnosticar la malaltia del feixisme, i mai a ningú li n’han donat l’antídot. No, el feixisme no és la versió fluixa del nazisme, ni una forma de dictadura qualsevol: és un organisme complex, format per cèl·lules diverses, a vegades contradictòries, que arriben a constituir un cos sòlid, violent i letal —que té com a element principal de seducció el desig de submissió.
El llibre surt el 1934 i explica unes vicissituds que comencen una desena d’anys abans. Ampliem-ne la panoràmica: si a Romania la Guàrdia de Ferro neix el 1927, Mussolini ja havia arribat al poder el 1922, mentre que Hitler esdevindria canceller el 1933. A Itàlia les lleis racials són de 1938, però el jurament de fidelitat al feixisme dels docents universitaris data de 1931: de mil dos-cents cinquanta-un professors, només quinze no el signen, i molts d’aquests són jueus. On són els antifeixistes? Molts encara no s’han despertat. El pare de Natalia Ginzburg va signar el jurament perquè, segons ell, els estudiants l’hi van obligar; d’altra banda, el Partit Comunista i els crocians decideixen que la línia és de sotmetre-s’hi per no perdre influència dins els ateneus. La confusió val també per a Romania, i aquest volum ens ho il·lustra magníficament. Articulem-ne els recursos narratius més destacables en sis punts:
- La veu de Iosef Hechter és totalment genuïna en la seva inestabilitat, perquè pren consciència del que passa tot oscil·lant entre les raons de la comunitat (però quina?, l’Estat, el grup social, la fe?) i l’autonomia de l’individu. De retruc, veiem el seu intent de minimitzar l’antisemitisme com si fos una bubota que desapareixerà tota sola: és la justificació perfecta per fer coincidir les pròpies vicissituds amb unes instàncies polítiques, sense posicionar-se contra l’statu quo.
- La fascinació, mig eròtica i mig suïcida, per a Ghiţă Blidaru. I caldria preguntar-se si, a més del joc de màscares amb Nae Ionescu, no es tracta també de la reïficació d’un inconscient repripmit, d’una voluntat masoquista d’autoanul·lació.
- L’estructura del diari: és una novel·la del jo o un assaig filosòfic narrat a la manera de Nietzsche? Ens ho fan pensar uns personatges que semblen modelats a partir dels motlles proposats per Lukács, com ara Winkler o S. T. H., representants prototípics del sionisme i del marxisme.
- La metaescriptura, al contrari, fa cada cop més tangible la veu narradora, la seva individuació i l’arc palinòdic que comporta al llarg de la història.
- La reflexió sobre la funció de l’intel·lectual la trobem escampada aquí i allà, i es resol de manera curiosa amb la metàfora de l’arquitecte.
- La multiplicació de figures que, sense amagar les seves posicions, atrauen morbosament el jo: una de les més ambigües i interessants és la de Maurice Buret, que encarna la indiferència lúcida.
Arribats aquí, comprenem la necessitat de mantenir el pròleg de Nae Ionescu. Perquè si el lector ja n’havia constatat les apories conceptuals i els falsos sil·logismes, ara, en tornar-lo a llegir, entendrà fàcilment que el tertium non datur que formula «el professor», entre ser jueu o membre d’una nació, no és pas el despropòsit naïf d’un exaltat, sinó la base de qualsevol follia tecnocràtica.