Ha estat, possiblement, l’any més dur de tots. Sense el possiblement. El més dur de tots i per a tothom. I sembla banal parlar ara del tancament i la incertesa i la distància obligada, quan tantes persones han hagut de patir la pèrdua irreparable d’éssers estimats. Perquè no és una frase de recurs, aquesta, sinó realitat crua.
Escriure a final del 2020, per tant, no incita a la confecció de llistes de bons auguris o desitjos. Però sí que propicia la reflexió. Mirar endarrere, imaginar endavant, les coses que solem practicar els humans quan es tanca i s’obre un cicle i que aquest temps de pandèmia potser ens ha fet més evidents. O més fondes.
Hi hem pensat molt, des de la Fan Set, en què havíem d’escriure per a aquesta secció: una mica de memòria, les arrels d’això que som i que beuen de tenacitats de dècades, de la històrica i ja mítica Tres i Quatre, d’aquella cabuderia que era espill d’un País Valencià en recuperació, en ebullició i en evolució també; apuntar que provem de seguir l’estela de l’estimat Carles Jorro, llibreter sempre de capçalera i exemple d’això que val la pena de no perdre de vista, ni en anys de foscúria ni mai: que l’ofici no només no està renyit amb el somriure, sinó que hi casa bé; explicar també la sort que tenim de poder viure simbiòticament amb l’Octubre Centre de Cultura Contemporània i combinar-hi activitats: que si hi ha recital per a l’Any Carner, omplim l’aparador de fruits saborosos, que si hi exposa Guzman Traver, regalem petites peces de l’artista a qui compre un llibre d’autora, que si presentem una obra musicable, ens cedeixen la sala d’actes i, junts, ho convertim també en concert, i que el Sopar Estellés i que celebrar Cutillas i que els bars de ciència i que tot. Heus ací una de les nostres definitòries contradiccions: per entrar a la llibreria has de ser dins de l’Octubre i des de la llibreria contemples la plaça oberta. La contemples i, si ho vols, hi participes.
En fi, que pensàvem parlar d’això, de Tres i Quatre Fan Set i de Jorro i de l’Octubre i de la llengua que ens ha parit i de la idea antiga que diu que no hem nascut tan sols per a nosaltres (tan antiga és, que la sabem en llatí: non nobis solum nati sumus), però resulta que, a l’hora de la veritat, tot ens queda fet destil·lació en un sol mot: gràcies.
Perquè ha estat precisament en aquest any capgirat quan hem viscut i hem constatat i hem comprès què significa allò que diem sovint, aquella aspiració: que una llibreria és la gent que hi va. Que nosaltres hi escollim els llibres, i els ordenem, i procurem superar la pressa de les novetats i deixar així que les obres respiren, i mantenim sempre espai per als clàssics consolidats i per als que aspiren a ser-ho i per als que ens agradaria que ho foren, i ens inventem seccions, i procurem controlar la poesia perquè no es menge l’espai que també mereixen els altres, i obrim caixes i buidem caixes i omplim caixes i les tanquem, i repassem albarans i més albarans i reclamem als distribuïdors, i els encàrrecs, i les comandes, i tot això i allò, però que, en realitat, per explicar què és la Fan Set hauríem simplement de fer una llista amb el nom i els cognoms de les persones que hi vénen (i aquí deixeu-hi el diacrític, per favor, que, si no, no s’entendrà). Perquè amb les recomanacions i els interessos i les sol·licituds i les manies i les insistències i les preguntes i les pruïges de cadascú es modela, imperceptiblement, constantment, la llibreria.
I és així que es comprèn que el resultat de l’aventura siga, com més va, més encoratjador. Perquè, durant el confinament, l’èxit de la proposta de les llibreries obertes (encomanar els llibres, i pagar-los, i esperar a arreplegar-los quan tornàrem a obrir), aquella confiança, va fer visible el lligam, el valor d’això que conjuntament bastim. I perquè quan ens preguntem què passa ara, que malgrat les dificultats gira la roda, pensem que potser és que els llibres sempre ens són refugi o que no sabem com explicar-ho. No ho sabem fins que recordem dues escenes d’aquelles que t’arreglen el dia. Una, tot just obrir portes passat el confinament, de l’home que va entrar fet una exhalació i exclamant a viva veu: “Necessite llibres!”. L’altra, la que ens ha titulat l’escrit, és d’una dona que va intervenir a la conversa quan parlàvem de les sensacions estranyes en tornar a obrir, amb un juliol, per exemple, sorprenentment mogut. I condensa, en vuit paraules, una reflexió de fons: “És que hem recordat que ens agradava llegir”.
Allò que dèiem: gràcies.