El juliol del 1981 Josep Palau i Fabre va publicar un article al diari Avui en què expressava que Picasso «demostrà estimar més Barcelona que la seva ciutat natal i que cap altra ciutat del món, i Barcelona li ho agraeix enderrocant, durant l’any del seu centenari, la llar que per a ell era la més entranyable de la nostra ciutat». La indignació de Palau fou inútil i, per a obrir l’actual plaça de la Mercè, les autoritats de la capital catalana van fer desaparèixer l’edifici on visqué el pintor i la seva família uns quants anys. A diferència de Barcelona, Gósol conserva intactes els espais que Picasso va freqüentar en l’estada que hi va fer el 1906, incloent-hi el seu lloc de residència, la fonda de can Tampanada. El llibre que comentem planteja una narració centrada en els dies del genial pintor al peu del Pedraforca, un període breu però decisiu no només per a l’evolució de la seva obra, sinó també per «esmicolar la tradició artística dels últims quatre-cents anys». L’obra d’Iñaki Rubio és deutora de la monografia de Jèssica Jaques publicada el 2007 (Picasso en Gósol, 1906: un verano para la modernidad), de la qual assumeix les conclusions principals, si bé combina l’assaig amb la ficció, per trenar un relat novel·lístic versemblant, amè i interessant, tot i que hauria pogut anar més enllà.
Després d’uns breus capítols inicials a París, on descriu un Picasso jove, pobre, bohemi, però sobretot ple de dubtes existencials i també sobre la seva obra, la narració se situa a Gósol, autèntic motor del llibre, on el pintor arriba amb Fernande Olivier, la seva parella. El trajecte no era fàcil: després d’atènyer Guardiola de Berguedà amb tren, calia seguir vuit hores amb mules per estrets camins de muntanya. El text conté detallades descripcions del procés pel qual Picasso va modificant la seva manera de pintar mentre és a Gósol i conviu amb els gosolans. L’impacte viscut a la vila berguedana és tan intens que el pintor fins i tot és rebatejat, de manera que esdevé Pau de Gósol, «una nova identitat per tenir una mirada nova, sense tenir en compte modes ni normes», ja que ell «vol una pintura lliure de relats, lliure d’anècdotes, lliure de representació».
Certament, els dies a Gósol són determinants per a l’obra del pintor. Rubio explica molt bé com s’hi produeix l’acabament de l’etapa rosa de Picasso, que no es limita només a un canvi radical de colors en la seva paleta. La transformació és molt més profunda fins al punt que es poden identificar nombrosos quadres pintats al poblet berguedà com a precedents d’obres clau de la producció picassiana posterior. El més rellevant és L’harem, com a antecedent del cèlebre Les senyoretes del carrer d’Avinyó —segons la denominació que defensava Palau i Fabre—, al costat de Tres nus o La dona dels pans, que, per a Jaques, és una autèntica Monna Lisa pirinenca. A més, alguns gosolans podrien tenir la clau de la superació del bloqueig creatiu de Picasso, com ara la misteriosa Hermínia, al voltant de la qual es crea una intriga de bon rendiment narratiu que es podria haver desenvolupat i dur una mica més enllà. El text insinua coses, però massa tímidament, tot i que l’artista va dedicar trenta-tres dibuixos a l’Hermínia. Ara bé, si l’encert del llibre és la construcció d’una narració basada en fets reals, també pateix una obsessió per la veracitat, i això llasta la ficció. Si l’opció és novel·la i no pas assaig estricte, el lector hauria agraït una aposta més decidida i lliure.
L’autor s’ha documentat molt bé tant sobre Picasso com sobre Gósol, encara que es refereix a un inexistent coll de la Creu, que correspon al cap de la Creu, situat a uns centenars de metres de la vila venint de Guardiola. En tot cas, al peu del Pedraforca, tot cercant una solució per a la seva pintura, Picasso va trobar el camí de la renovació de l’art del segle xx. No hem de creure el pintor quan assegurava que tot el que sabia ho va aprendre a Horta de Sant Joan, però podem estar força segurs —com assegura Jaques— que Horta i Gósol van ser els llocs on Picasso fou més feliç al llarg de la seva vida. Així, doncs, el llibre ajuda a reivindicar que tots dos indrets —rurals, ben preservats, lluny de la col·lapsada urbs barcelonina— mereixen l’atenció no només per a eventuals commemoracions picassianes, sinó com a nuclis permanents per a l’estudi, difusió i creació de l’art contemporani.