Quan li posen al davant aquest volum de més de sis-centes pàgines, un es pregunta si hauria d’haver renunciat ja des de primera hora a ressenyar un llibre amb un títol tan llarg i tan poc comercial. Si quan un se n’adona que la cosa va de literatura catalana moderna encara no és massa tard, podrà fer alguna cosa: construir una mitja excusa, adduir una acumulació de feina imprevista, al·legar problemes de salut, potser d’un familiar… Però com veuen vostès, un ha fet tard. En efecte, ens trobem davant d’un totxo de cal Déu ja des del títol al qual, a més, se li ha de sumar el fet de ser un llibre col·lectiu (i com de col·lectiu: vora quaranta autors!) i la circumstància afegida de ser un llibre d’homenatge, és a dir, un llibre d’aquells en què un col·labora per compromís, perquè li han dit que estan preparant aquell llibre i que si fa el favor, i que com més serem, més riurem, i ell en el fons sap que ha de dir que no ara que (ell sí!) és a temps, però, i després què? (pensa ell) quan l’Albert veja que ell no hi és… En algun moment d’oci l’Albert mirarà l’índex per fer passar l’estona i potser trobarà a faltar aquell xic… com li deien? aquell que… i llavors pensarà que sí, que segur que li ho van demanar, que no poden haver-se’n oblidat. I serà just en aquell moment quan, esgotades les alternatives, el bo de l’Albert acabarà assumint que potser l’agraïment que li expressava el seu alumne en aquells correus era, més que vera admiració, un interès purament acadèmic i professional: supèrbia i avarícia.
Siga com siga, el llibre és aquí, i, escolta: vist així de prop no sembla tan amenaçant. Els editors han fet una bona feina i el llibre és còmode de portar i de llegir. El pròleg és breu, laus Deo, i diu exactament el que ha de dir, sense les exhibicions innecessàries a les quals ens han acostumat certs acadèmics: és un acostament a la figura de l’homenatjat que, a qui el llig, li fa ganes d’agrair-li la feina feta primerament, però també de conèixer-lo si no el coneix. Agraeix el lector l’esment a les seues classes magistrals publicades a la xarxa, perquè aleshores pot entrar i tafanejar per allà. Es troba llavors, sense haver passat el pròleg, veient i sentint el mestre Rossich parlar de les Versions de la caputxeta vermella (feu-me el favor de buscar-ho a Youtube), i comprèn l’admiració d’aquests companys i alumnes seus perquè sent i veu un savi humil, parlant amb senzillesa de coses senzilles i profundíssimes i hi percep, malgrat la virtualitat, la passió que mou el mestre a dir, a fer-nos entendre, a sembrar a dins nostre la llavoreta de la curiositat… a exercir-ne, vaja.
És aquesta mateixa llavor, ho podem veure, la que ha fet germinar en els seus alumnes i companys, que ara li reten homenatge de la millor manera possible: brindant-li’n els fruits. Hi trobem en aquest volum reunides investigacions diverses en articles breus però sucosíssims al voltant dels àmbits d’interès de Rossich, principalment la literatura catalana de l’edat moderna, però també trobem investigacions com la d’Antoni Ferrando, centrada en el context cultural d’Ausias March o la de Joan Mas i Vives, al voltant de l’art de Damià Huguet, passant per les notes de Maria Paredes Baulida a una traducció d’Antoni Febrer. De temàtiques, n’hi ha per a tots els gustos i intensitats, des de l’amor impossible de Constantí Llombart, estudiat per Rafael Roca, fins a la caricatura política en les capses de llumins, tractada per Albert Domènech i Alberdi, o les aclaridores i inspiradores notes de Jaume Coll Mariné a un sonet de Francesc Fontanella.
Ens trobem, doncs, davant d’un llibre important des d’una òptica filològica i literària, però també interessantíssim a ulls del lector curiós, que trobarà, en cada article, un petit brollador on abeurar-se en venir-li la set de saviesa.
Finalment, trobem un epíleg en que la centralitat retorna a la figura del mestre, amb dues semblances breus (agraïm, de nou, la brevetat i concisió) al voltant de l’home Rossich signades per Josep M. Fonalleras i Pep Valsalobre, en què se’ns permet acostar-nos de nou a la figura del mestre des de la pell i la paraula dels qui honestament l’admiren, seguides d’una extensa bibliografia que recull les publicacions de Rossich des del 1972 fins a l’actualitat (en aquest cas, n’agraïm l’extensió: pel volum d’aportacions que implica i per poder tenir-les a un abast immediat).
I així és com un arriba al final de la ressenya, i observa que té la necessitat de recomanar la lectura d’aquest totxo de més de sis-centes pàgines, perquè quasi sense adonar-se’n ha anat llegint, ara un article, ara un altre, ara sobre la poètica de Josep Carner, ara sobre la reescriptura catalana de Vida y muerte de san Cayetano, aquest magne volum d’homenatge a un mestre.
I llavors un tanca el llibre i calladament celebra tanta saviesa com brosta d’aquests articles que ens ofrenen los que poden mostrar que han begut d’aquesta font: la font de saviesa, curiositat i passió que és el mestre Albert Rossich.