Amb La volumetria del neguit —XXV Premi de Poesia Màrius Torres (2020)— Meritxell Cucurella-Jorba es torna a endinsar en les intensitats, ritmes i plasticitats del desig i ens situa en un espai ambivalent «entre la lleugeresa i l’abisme», que és l’espai de l’escriptura i de la possibilitat poètica. En l’entremig que l’autora inaugura a «[obertura]» —que funciona com a preludi (en vers)— és on podrà emergir la particularitat i, a la vegada, la «universalitat» d’aquesta escriptura, que no pretén fixar significats i imatges, sinó que els multiplicarà i esbiaixarà a través d’una veu poètica sempre canviant i viva. Una veu extremadament lúcida, el motor d’un recorregut que és, també, una deriva passional i convulsa pel bast i inabastable llenguatge de replegament. Però conèixer-se passa, sens dubte, per acceptar l’abisme i, en la lleugeresa del poema alliberat a l’ambigüitat, poder-se anomenar des del fragment i la contradicció.
Contradicció de l’escriptura i de la seva tensió primera: dir o desdir, lligar o deslligar, mostrar o amagar. D’aquesta tensió emergeix la sensualitat de la creació de significacions que desborden el sentit inequívoc. Els poemes de Cucurella-Jorba insinuen una marca textual i corporal on text i cos, poema i pell, es confonen: «Així la quieta estridència de llaurar / el poema / la vasta estesa il·limitada / la litúrgia paradoxal | el sostre ubèrrim / la set del romaní / la fam / el cos / el llibre que es fa. Avidolar-se així». En aquest sentit, el text-poema és una extensió del cos i les seves llengües conjugant l’erotisme carnal i subjectiu amb l’erotisme de la paraula. I en aquest punt d’encaix, de trobada, apareix també la contradicció dels seus objectes eròtics impossibles d’unificar i d’un amor que desborda el marc romàntic i s’escriu com a potència i com a pràctica, com a obertura als altres i al món. Tal com els defineix l’autora: «Són poemes d’amor, perquè l’amor ho és tot». El lector els rep, reviu i reformula de tal manera que constitueixen, també, un acte d’amor.
Dividit (o unit) en tres parts, inscriu la multiplicitat del desig que irromp fent esclatar els poemes des de l’interior de la veu poètica a l’exterior buscant i apel·lant l’altre, a la vegada que desgrana les contradiccions i els neguits de l’anhel i d’una mateixa. A «Esperit animal. Poemes d’amor», llegim una constel·lació de textos sorgits dels delits de l’amor, però també de les seves devastacions: «Ha sigut tan gran en mi / la creixença del desig / que m’he quedat oberta / davant d’un vent que em mata». Hi ha, en certa manera, un to que tendeix a l’obsessió i a la repetició on l’amor i el desig són devastadors, s’agiten al límit de la follia i la desintegració. Ho diu així: «Si no és apocalíptic no era amor». I en aquest punt celebra el risc de lliurar-se volàtil i perillosa al límit, a la vegada que es recull en ella mateixa. La segona part inaugura una distància creadora gràcies a la qual l’autora reprèn, contesta i reescriu una sèrie d’herències, records i recances. Finalment, a «Ocells sense branca. Bèsties solitàries», aplega algunes experiències dels marges femenins, amb les quals la veu poètica estableix una relació activa, de complicitat, deixant-se afectar per elles. Aquest gest pot interpretar-se —més que com un homenatge a les dones anònimes— com una manera d’escriure’s a través d’una memòria específica, compartida, feta de silencis i absències que es diuen i mobilitzen amb la figura de la mestressa de casa, la gitana, la beata i la poeta.
Així, Cucurella-Jorba dona forma poema a poema a la multiplicitat d’encarnar i performar quelcom femení. Jugant amb les assignacions i les identitats, constitueix un retrat de les dones en plural des de la seva condició històrica d’excloses, però proveïdes d’una resistència, apropades per una aliança aquí poètica amb les seves diferències viscudes, estimades i expandides per la lluita compartida. En definitiva, La volumetria del neguit és un cant poètic i singular de retorn (a una mateixa) i de partida (a una mateixa) on els poemes transiten per abismes infinits: per una banda, els del mateix desig, i per l’altra el del poema que ens pertany i ja s’escapa.