Terres mortes comença amb un assassinat: en Joan, el tercer fill d’una estirp de cinc germans, apareix al casalot familiar fent uns crits d’ultratomba i amb un tret a l’esquena, fet tot ell un bassal de sang. Després que la mare l’acotxi i el vetlli, després dels entra-i-surts del pare mentre mastega tabac per dissimular l’angoixa, després d’hores i hores de draps humits i gibrells d’aigua vermella, els membres de la família seuen a taula com bonament poden i procuren de sopar alguna cosa. És en aquest moment on tot es trenca i, per tant, és en aquest moment on comença la novel·la: de sobte comprenen que en aquell tros de terra perduda i condemnada no hi viu ningú més, que el poble és a quilòmetres de distància i que qui ha disparat a en Joan està assegut en aquell mateix instant en aquella mateixa taula.
Aquest plantejament, ben espaterrant i que sens dubte té el do de la intriga i del relat policíac en el seu sentit més estricte (a la manera, posem per cas, d’Agatha Christie), és en el fons una porta d’entrada a un univers encara molt més fosc, fondo i fractal, molt més elaborat. I és que Terres mortes no és una novel·la policíaca a l’ús, ans al contrari: l’assassinat d’en Joan és el pretext d’una novel·la que desplega un ventall de personatges de psicologia complexa i confeccionada, una estructura que de tan sòlida sembla l’única possible per al seu argument i que té allò que, a títol personal, em sembla un dels factors més importants a l’hora de posar-se a escriure: un alt sentit del risc literari.
I si el punt de partida és l’assassinat, l’epicentre de la novel·la són els personatges i la seva voluntat de narrar una història. Tots els personatges de Terres mortes són personatges maleïts, carregosos d’una sang infecta i empestada. Són personatges fantasmals de carn i ossos. Són prostitutes, bastards, retardats, assassins. Tots estan tocats per la vareta de la desgràcia. Tots tenen, d’una manera o altra, el seu pes i la seva responsabilitat en la mort d’en Joan. A tots ells els consumeix el passat, que els atrapa d’una manera tan veloç com la bala que ha matat en Joan. Ens trobem amb una mare de família que prové d’una nissaga endimoniada i que, obstinada a voler-la revertir, només fa que pervertir-la encara més. Hi ha en Tomàs, el fill gran, maldestre i malèvol, que l’únic del que és capaç és d’infondre la por a tots els seus germans. Hi ha en Pere, el segon fill, que incapaç d’assumir l’horror de la mort del seu germà no pot sinó fugir del casalot. Hi ha la Maria, que viu subjugada al jou dels homes de la família i a qui se li prohibeix d’abandonar la casa quan queda embarassada i no vol dir de qui. I hi ha el nen, un ésser misteriós i assalvatjat que per no tenir no té ni nom. Tots ells són fills d’aquest llinatge empestat, i, al seu torn, tota la fila de personatges que per aquí o per allà s’hi relacionen acaben igualment infestats. Tots ells lluiten aferrissadament per defugir la vergonya que els hi ha tocat viure.
Així, a partir de l’assassinat, la novel·la funciona, com dèiem, d’una manera policíaca, on el lector va sobreposant capítols per arribar a saber què és el que ha passat, però per sobre de tot funciona com una novel·la moral. A partir d’una estructura coral, cada capítol es converteix en la narració en primera persona feta per cadascun dels personatges, on relaten la seva versió dels fets i la seva part d’història particular dins la història general, provant d’explicar-se i també de justificar-se, emplenant-se d’excuses i raons a la recerca de la seva pròpia redempció. Fins i tot, al final de la novel·la, des del purgatori que encavalca la vida i la mort, és en Joan qui necessita de dir-hi la seva, en una escena decisiva i esmolada amb aires del Mentre em moria de Faulkner. D’aquesta manera, cada personatge ens explica el seu tros de vida, i amb ell, la seva concepció metafísica i moral de la vida. Cada capítol nou, cada nova veu que apareix a la novel·la, suposa una contradicció o, com a mínim, un contrapunt al capítol anterior. Cada personatge eixampla el camí de la novel·la i de la història que s’explica, cada personatge és una peça més del trencaclosques i ens dona una nova dimensió de la panoràmica general. Cada capítol (és a dir, cada narració d’una mateixa realitat) és la possibilitat de donar-li un sentit a la història i, alhora, el mateix botxí d’aquesta possibilitat. A partir d’aquí, l’únic jutge possible és el lector.
Dir que Terres mortes ha estat una de les revelacions literàries de l’any no és sinó apuntar una obvietat. Això, però, depèn de com es miri –ja se sap–, pot tenir un sentit més prim o més ample. Les condicions ambientals (ço és, comercials) de la novel·la són francament immillorables: òpera prima, autora jove, publica Anagrama (el jurat del seu premi no la va fer guanyadora, però la va considerar digna de ser publicada). Jo, que pel general ja porto uns quants disgustos provocats per aquesta lògica mercantívola, tendeixo a ser una mica massa escèptic amb aquesta mena de novetats. Terres mortes, però, m’ha semblat, definitivament, una altra cosa.