El so de la flauta de jade és un poemari que defuig el cànon amb la raresa de la gemma que li dona nom. N’eludeix els estils i les temàtiques més habituals en favor d’un repertori d’estructures i universos simbòlics i referencials innovador no pas per experimental o rupturista, sinó pel contrari: pretén apropar a la poètica en català el bo i millor d’una tradició literària molt poc trillada al nostre àmbit: la xinesa. Les composicions que s’hi recullen –poemes sintètics, prosa poètica, aforismes, monòlegs parateatrals– tracten un ventall de motius molt heterogeni que van de l’eròtica cortesana a la meditació existencialista, passant per un exquisit diàleg entre un matemàtic i el número pi. Tots tenen, però, un nexe d’unió ben explícit: aquest és un llibre escrit amb el cap i el cor a una Xina llunyana geogràficament i cronològica, al qual el valencià li presta, encertadament, les paraules. Trasllada a la nostra llengua l’essència de la tradició mil·lenària de la poètica xinesa, i ho fa no a través de la traducció –tot i el gran treball que hi deu haver darrere de l’enorme quantitat de cites a autors xinesos que desplega Giron– sinó de l’evocació i l’adaptació.
Per un lector que, com jo, no està en absolut avesat a la poesia oriental més enllà dels arxiconeguts i grapejadíssims haikus, un llibre com aquest pot fer una mica de basarda d’entrada. Els hemistiquis misteriosos, a vegades fúnebres, altres reflexius, i encara d’altres efervescents i carregats de color, de la primera secció del recull –els trigrames– provoquen una sensació complexa, quasi contradictòria. L’indubtable valor narratiu, retratístic, de cada poema, amaga un subtext intrigant, velat. Llegint-lo notava una mena de frontera semàntica entre uns versos que intuïa carregats de referències historicoliteràries, d’imatges suggestives i d’ensenyances místiques i jo mateix, com si em faltés una clau per creuar a l’altra banda del vers.
I només cal obrir el llibre pel final per trobar-la: l’apartat de notes. No recordo haver vist mai en un poemari un aparell contextualitzant com aquest, complet i esclaridor. Repassant les notes i confrontant-les amb els poemes als quals fan referència em podia fer una idea de la complexitat del rerefons amb el que Giron treballa, demostrant que l’aparent senzillesa dels seus versos amaga tota una miríada d’al·lusions figuratives i atmosfèriques que enriqueixen enormement cada composició. Fins i tot, s’inclouen codis QR per poder visualitzar les imatges a les quals fan referència els poemes d’una de les seccions, entroncant directament amb la tradicional shānshuǐshī o poesia de muntanyes i rius, on cada composició poètica es concep com a part indestriable d’una obra pictòrica, remarcant l’esforç pedagògic i filològic del poeta.
Realment és aquest ànim didàctic que desplega amb habilitat i preciosisme Giron –a qui es nota que és professor– el que fa del llibre una veritable porta oberta a la poètica xinesa. Una poètica que, a diferència de la japonesa, no ha tingut a la nostra literatura el ressò i la petjada que li correspondria per talla, trajectòria i, per què no dir-ho, per la importància que la comunitat d’arrel xinesa té avui en dia als territoris de parla catalana, potser per la penetració de l’imaginari cultural japonès –i, últimament, coreà– al nostre propi sistema mediàtic en contraposició a l’atàvic hermetisme de les cultures sinítiques.
És interessant, a més, posar en relació el poemari amb l’anterior obra del mateix Giron El bosc de bambú, en la qual ja s’endinsava de ple en un univers poètic molt similar al del present volum, habitat pels mateixos personatges al llindar entre la història i el mite, amb els quals el poeta crea artefactes suculents que inviten el lector a perdre’s pels ambients cortesans i els paisatges captivadors que dibuixa de la mà d’emperadors vel·leïtosos i dames perspicaces. A molts d’aquests escenaris –la cascada de Shu, la barca de Bing Ji, l’aigua clara del llac Qinghai– no em cansaria de tornar-hi.