El passat mes de juny —quinze dies després de les eleccions municipals i autonòmiques— tingué lloc la presentació oficial d’un llibre llargament anhelat. Es tracta de la biografia titulada Joan Fuster. D’un temps, d’un país (1922-1992), que ha sigut redactada per Salvador Ortells Miralles i Francesc Pérez Moragón; i que s’emmarca dins de les celebracions pel centenari del naixement del savi de Sueca que vàrem festejar el 2022. Així ho evidencià que l’acte de presentació comptara amb una nombrosa participació de representants polítics: M. Josep Amigó, vicepresidenta de la Diputació de València; Raquel Tamarit, consellera d’Educació, Cultura i Esport; Vladimir Micó, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sueca, i Dolors Pedrós, presidenta del Consell Valencià de Cultura.
I n’hi havia per a això i per a molt més, ja que ens situem davant de la biografia més completa que fins ara s’haja dedicat a Fuster. D’aquesta manera, el volum —de cinc-centes pàgines, considerable format, excel·lent factura i copiosament il·lustrat— ha sigut editat per la Institució Alfons el Magnànim-Centre Valencià d’Estudis i Investigació; i ha comptat amb la col·laboració de totes les entitats esmentades en el paràgraf anterior. Pel que fa als autors de l’obra, cal assenyalar que es tracta de dos dels estudiosos més solvents amb què ara mateix compta l’autor de Nosaltres, els valencians, tots dos estretament vinculats a l’Espai Joan Fuster de Sueca. De fet, Ortells n’ha estat el director, mentre que Pérez Moragón n’és el director d’honor i assessor extraordinari.
L’estudi ha sigut estructurat en huit capítols cronològics que es reparteixen en dos grans blocs i tenen com a punt d’inflexió l’any 1962, tan emblemàtic i singular en la biografia fusteriana. Així, Ortells s’ha ocupat dels quatre inicials, que analitzen l’època de formació i primera maduresa de l’escriptor, i porten per títol: «Orígens familiars i infantesa (1922-1936)», «L’adolescència perduda: un parèntesi aflictiu entre la guerra i la Universitat (1936-1942)», «Estudis universitaris a València: noves perspectives (1942-1948)» i «La recerca d’una professió: de l’advocacia a l’escriptura (1948-1961)»; mentre que Pérez Moragón s’ha fet càrrec dels quatre següents, els de la consagració i vellesa: «Polèmic ja per sempre (1962-1968)», «Temps d’espera (1969-1975)», «La Transició democràtica (1976-1982)» i «Les vicissituds finals (1983-1992)».
És així com el llibre ret compte de tot tipus d’esdeveniments significatius en la vida de l’escriptor: familiars i, sobretot, «de caràcter polític, cultural i social que van poder tenir una incidència rellevant en l’evolució del seu pensament i de la seua obra», tal com afirmen els autors. Per això, Ortells i Pérez Moragón han pretés «inserir la narració sobre les peripècies de Fuster en el marc històric del país i l’època en què hagué d’actuar». I, en aquest sentit, resulta ben oportú recordar que l’escriptor vingué al món «un any abans del colp d’Estat de Primo de Rivera» i el deixà «només disset anys després de la mort de Franco».
Encara que el volum destil·la una gran severitat documental i rigor analític tant en la contextualització de l’època com en el relat de les accions que protagonitzà Fuster, hi ha dues circumstàncies de la vida de l’escriptor sobre les quals m’hauria agradat saber-ne més, ja que considere que tenen una certa transcendència. Evidentment, estic parlant d’un desig personal, cosa que, confie, tant els autors de Joan Fuster. D’un temps, d’un país (1922-1992) com els lectors d’aquesta ressenya em sabran disculpar. Així, voldria apuntar que, en la meua opinió, l’estudi transita massa de puntetes per la vinculació que Fuster mantingué amb la societat Lo Rat Penat durant les primeres dècades de la postguerra; una època en què, cal remarcar-ho, la societat cultural no practicava el secessionisme, ni cultural ni lingüístic. Al contrari: com havia fet des dels seus orígens, el ratpenatisme d’aleshores promovia les relacions de germanor i intercanvi amb la resta del territori catalanoparlant.
En aquest sentit, serà suficient amb assenyalar que, en maig de 1949, l’homenot de Sueca adreçà una carta al seu amic Jaume Bru i Vidal en la qual es pot llegir: «Allí [a Lo Rat Penat] es fa una labor digna almenys de tot el respecte: ens podrà semblar més o menys cursi […]; però hem de reconèixer una bona voluntat i una ressonància social que el clan Torre encara no ha aconseguit, ni probablement aconseguirà». Amb l’expressió «el clan Torre», Fuster es referia a Xavier Casp i Miquel Adlert, que en aquell moment consideraven la línia d’actuació que portava a terme l’entitat ratpenatista com a excessivament conservadora i col·laboracionista. Cosa que no deixa de ser graciosa, ja que és públic i notori en quin lloc i posició ideològica acabaren els seus dies Adlert i Casp: alimentant l’anticatalanisme més retrògrad i acientífic.
D’una altra banda, també m’hauria agradat que el volum deixara constància de la vinculació que Fuster mantingué amb la revista Saó, que va ser fundada en juliol de 1976, i que en l’actualitat és la degana de les publicacions periòdiques en valencià. Al respecte, apuntaré tres dades: que, des de març de 1983 i febrer de 1984 i a la secció «La plana del Fuster», el nostre autor hi publicà nou articles en què, alhora que presumia d’amistat amb el canonge Espasa, es burlava dels excessos eclesiàstics i de les lectures pretesament pecaminoses; que, en juny de 1990, la publicació homenatjà el de Sueca amb un sopar-vetlada i un valuós monogràfic en què varen participar més d’una desena d’estudiosos i artistes; i que és molt probable que, a Saó, li càpia l’honor d’haver acollit el darrer article que publicà l’escriptor en vida, un text que porta per títol «Quaranta-i-tants anys de Vicent Ventura» i que aparegué en el número 152 de la revista, corresponent a maig de 1992.
De qualsevol manera, les circumstàncies que acabe d’assenyalar són tan sols dos petits punts en el conjunt d’una biografia de dimensions siderals, d’una vida i una obra tan riques i prolífiques com les de Fuster. I torne a repetir que la investigació que ens ocupa —extensa i intensa, summament detallada— aporta una quantitat descomunal de dades, documents i fotografies de l’intel·lectual valencià més destacat de la contemporaneïtat. És per això que, sens dubte, està destinada a convertir-se en un volum de referència per al coneixement d’un escriptor excepcional, la trajectòria del qual —com bé anuncien al pròleg Ortells i Pérez Moragón— «va transcórrer quasi sempre en un ambient de prohibicions, censures, pors i amenaces».