Quan vaig començar a llegir aquest llibre era una repassada impecable al creixement de l’educació privada concertada, confessional catòlica majoritàriament, durant els anys de govern del PP; de com aquesta política no era gens casual, sinó que obeïa a un projecte ideològic coherent i totalitzador: «l’escola pública passava de ser l’eix vertebrador a ser subsidiària de la privada» (65); de la progressiva implantació en tots els nivells de l’ensenyament, incorporant-hi gradualment l’educació infantil i el batxillerat; de com el govern del Botànic va haver de enfrontar-se a tota una sèrie d’ampliacions de concerts, signats en la darrera fase del govern anterior i a més a una altra vessant de la guerra legal en què la patronal d’aquests col·legis va trobar la complicitat de jutges afins ideològicament; de les irregularitats que hi han sigut permeses i que garanteixen la magnitud del negoci però també la funció de segregació social que també té; del caràcter ultradretà i integrista de diversos documents i publicacions emesos des de l’entorn d’aquests col·legis o fins i tot d’agit-prop en benefici dels interessos empresarials; de la vinculació de molts d’aquests centres a la burgesia tradicional valenciana i a nissagues vinculades al poder durant generacions, i de la genealogia neoliberal i privatitzadora dels eslògans repetits pels lobbies educatius privats, com ara la llibertat d’elecció de centre, o la defensa aferrissada del districte escolar únic. Era, en resum, un seriós acostament fet des de la tradició del millor periodisme a l’ensenyament privat al País Valencià i especialment al concertat, és a dir, a l’ensenyament privat confessional que colonitza el sistema públic d’ensenyament d’un estat suposadament laic, que rep una enorme quantitat de diners de l’estat, i que empra diverses estratègies per adoctrinar en valors conservadors una part important dels i de les estudiants valencians i valencianes, i, al mateix temps, per garantir la segregació social. El llibre també descriu la xarxa de centres totalment privats i en molts casos la seua integració en grups empresarials de vegades sorprenents.
Doncs bé, quan vaig acabar el llibre, malauradament s’havia convertit en una més que probable escriptura del futur. Amb el Partit Popular retornat al govern de la Generalitat i a la Conselleria d’Educació és més que probable que tornarà la condició prioritària de l’ensenyament concertat, i amb això potser el tancament d’unitats en l’ensenyament públic mentre creixen les concessions d’unitats al concertat, és a dir, una tornada a les polítiques de Manuel Tarancón, de Francisco Camps, d’Esteban González Pons i de… María José Catalá.
Cal sense dubte felicitar l’autor i també la Institució Alfons el Magnànim per la publicació de llibres com aquest, que, passe el que passe ara amb la institució, quedaran com a importants instruments per entendre la xarxa educativa valenciana. El llibre de Moisés Pérez Pascual (Muro, 1993), periodista vinculat des de fa anys a la redacció d’El Temps, pertany a la millor tradició del periodisme d’investigació que no és evidentment neutral, però que sosté amb dades cada afirmació.
Com a crítica, per moments es troba a faltar un poc més de volada en la prosa, que de vegades resulta una mica monòtona i llastada per clixés i per adjectius innecessaris. L’Ateneu Mercantil de València es converteix per exemple en la «institució decimonònica», una expressió que evidentment es fa amb connotacions negatives, però que no fa justícia precisament als seus fundadors i no ret compte de la complexitat de la seua història i el que ens diu sobre la composició social d’un sector de la burgesia del Cap i Casal i les seues vel·leïtats ideològiques.
També, entre tantes dades es cola alguna inexactitud geogràfica o urbana. Fa la impressió que la minuciositat en el recull, comprovació, anàlisi i comentari de les dades sobre el tema d’estudi de vegades no s’ha estés a altres aspectes circumstancials. Posaré només un exemple: en introduir la, per altra banda molt exacta, informació sobre el Col·legi Gran Asociación de València, el situa «prop del barri de Ciutat Vella» (p. 178). Aquest col·legi està al carrer del Pare d’Òrfens, és a dir al barri del Carme, al costat mateix de la plaça del Carme i, per tant dins del districte de Ciutat Vella. Cal ajustar aquestes errades perquè no traslladen una injusta sensació de feblesa del conjunt i perquè no siguen un flanc fàcil per a la refutació tramposa.
En qualsevol cas, es tracta d’errades menors que no entelen la qualitat i la magnitud d’una obra tan important, tan necessària i tan oportuna. En llegir-la hom aprofundeix en la sensació que la nostra és una societat profundament oligàrquica, que els tentacles oligàrquics units als eclesiàstic operen una tutela de l’educació de les classes mitjanes que aspiren a eixamplar i contribueixen a naturalitzar la percepció d’aquest ordre social i que, com molts altres objectius de la Segona República, la laïcitat de l’ensenyament a l’Estat espanyol està molt lluny d’aconseguir-se. De fet està fins i tot fora de l’agenda política.