Dos anys després, Marta Carnicero ens ofereix la seva tercera novel·la, Matrioixques, on la construcció de la família, les maternitats, l’adopció i els vincles familiars com a constructe cultural són el punt neuràlgic d’on es desencadena la trama i la recerca vital dels personatges. El títol és ben encertat si pensem en com, des d’una perspectiva biològica en clara contraposició a la social, una pertorbació o una condició de l’ADN en una persona d’una primera generació, traspassa i es transmet a les ulteriors generacions.
Som entre Barcelona i els entorns de la ciutat metropolitana i els territoris balcànics, tres dones de tres generacions, testimonis d’una herència biològica tot i que sense ser-ne conscients. I una quarta dona, totalment externa a aquesta genètica en transmissió, que és la mare adoptiva de l’última de la cadena. Se’ns mostren, per tant, els tres vèrtexs d’una adopció. És un punt que l’autora indaga perquè li interessa: «que siguis fill biològic d’algú no necessàriament t’ha de vincular a aquest algú; en canvi, el que fa les relacions és la pell, la proximitat, les ganes de ser-hi». L’adopció es presenta com una traïció. I aquí comença la bifurcació de la matrioixca (o matrioixques, al plural), quan la Hana es planteja buscar la seva filla biològica cedida en adopció en el moment del naixement, i quan la Sara, una adolescent de divuit anys que viu a Barcelona amb la família, enmig de l’inici de recerca identitària pont cap a la vida adulta, descobreix que és adoptada, sense temps per assimilar-ho. Se sent profundament enganyada. Totes dues fan descobriments tan amargs com sobtats a mesura que van retallant la distància que les separa.
La narració del llibre alterna els dos punts de vista de les protagonistes, la Hana i la Sara, i amb el transcurs de cada capítol ens endinsa en l’evolució de la recerca existencial, d’una banda, d’una dona que viu una espècie de doble exili, és a dir, un de físic, de geogràfic, ja que viu lluny de la seva terra natal que va haver d’abandonar per aconseguir pair un trauma i sobreviure, i un d’íntim, el que la manté apartada de la vida que l’envolta per poder sortir-se’n sense prendre mal. De l’altra banda, en canvi, tenim la Sara, una jove adolescent, ansiosa per ser lliure, que viu en un entorn privilegiat, família benestant de Barcelona, de pares metges que, superficialment només hauria de viure la primera crisi existencial de saber quins estudis universitaris vol triar o on fer el viatge d’estiu amb les amigues o, en la separació dels pares, tenir la preocupació de saltar de la casa d’un a la casa de l’altre. Però una força interior l’empeny a voler anar més endins, sense que les pors que això suposa condicionen de manera determinant no continuar-hi.
L’experiència de Carnicero no ha passat per aquestes vicissituds, però es fa servir de la literatura per donar veu a totes aquelles dones que en contextos de guerra, en qualsevol dels bàndols són agredides per homes i per soldats. Quants infants neixen en contextos bèl·lics que són fills d’un mateix violador? En casos així, no només la maternitat és imposada, al contrari de la paternitat, sinó que genera qüestions terrorífiques en les dones violades, com la de la por al fet que aquests nounats no desitjats i fruits d’una acció violenta representin aspectes del monstre que tindrien per pare biològic. Aquesta por, de fet, pot portar al rebuig de les mares. I llavors, què se’n fa dels nens que les mares rebutgen per aquests motius? Algunes, resignades, duen avant una maternitat imposada. D’altres, en canvi, hi renuncien rebutjant els nens. Què duu als homes, en una situació de guerra, a pensar que és legítim abusar sexualment de les dones? Aquesta legitimitat portada a terme escindeix de tota responsabilitat masculina que impliqui un compromís en les vides que vindran i que ells mateix ni sabran ni tindran interès a saber.
Matrioixques parla de l’horror, però parla sobretot del després de l’horror, del que queda, que és el trauma, que només es pot travessar amb el desig de justícia i amb la conservació, la difusió de la memòria històrica polifònica, que contingui les veus d’aquestes dones. Les matrioixques són també les diverses capes que la Hana es confecciona per sentir menys el dolor de la ferida profunda que duu, però al mateix temps també aquella voluntat de reparació que la farà pas a pas prendre decisions que escurçaran les distàncies amb la seva filla biològica sense cap tipus de victimisme ni de romanticisme.
Amb un català oral, estàndard però col·loquial i natural, Carnicero crea connexions d’empatia amb els lectors, sense la intenció de complaure’ls amb una història amb un desenllaç afortunat, ens forneix una bona bateria de reflexions al voltant del trauma, del pes de la memòria històrica i els vincles familiars, la normalització de la violència i la reparació necessària, al mateix temps que dona veu a aquest grup social majoritàriament silenciat.
I no cal haver viscut l’experiència en primera persona per posar veu al dolor, i al patiment de les dones balcàniques violades durant la guerra.