«Mai he sentit nostàlgia. No sabria on tornar», escriu la Meri, la dona de seixanta anys que des de fa més de tres dècades no trepitja Sabadell, la seva ciutat natal. Però la mort de la mare ho canvia tot, i aquest viatge de retorn a casa és el punt de partida de la novel·la de Maria Canelles. Tota l’obra transcorre al llarg d’aquest retorn físic, curt, d’un parell de dies, marcat per les esperes als aeroports i els trajectes d’avió, però la narració es construeix a partir d’un retorn als records de tota una vida: la infantesa i l’adolescència a la casa de Sabadell amb els pares i les germanes, els sis mesos passats a Barcelona, i els anys de joventut a Londres abans d’establir-se com a professora a la Universitat de Syracuse, als Estats Units. Una vida que la protagonista, amb tota la voluntat del món, ha intentat oblidar a partir de trencar lligams personals i d’alterar els records fins a no saber quins son de debò i quins no.
Podríem dir que Contra la nostàlgia tracta sobre la família, la memòria, el sexe i la maternitat ‒més concretament les relacions maternofilials‒ i no ens estaríem equivocant. Però també l’estaríem reduint en originalitat i complexitat. La novel·la està plena de recursos literaris que li atorguen diverses capes narratives i d’interpretació. Hi ha capítols narrats en primera persona, els que ens situen en el temps del trajecte, que són els que més ens fan conèixer el caràcter d’aquesta protagonista inquietant que sovint mostra fredor i distància. També hi ha els narrats en tercera persona, que expliquen la història de la Meri en la vintena, quan residia a Londres. Entremig hi trobem capítols formats per llistes o receptes culinàries. I potser alguns dels fragments més potents són els que donen veu directa a la figura de la mare, omnipresent en la novel·la i en la vida de la Meri. Tota aquesta constel·lació narrativa, que ens ve donada de manera fragmentària, com en flaixos, l’hem d’anar teixint nosaltres com a lectors.
L’estructura formal de la novel·la fa que, sota la història de la vida de la protagonista, que ja és interessant de per si, hi convisqui una altra qüestió imprescindible: la de la narració. Perquè tot comença amb una llibreta vella que la Meri troba abans de pujar al taxi que la durà a l’aeroport, una de les poques de les quals no s’ha desfet al llarg dels anys i que li obrirà les pàgines a narrar la seva història, a convertir-se en protagonista per primera vegada. Hem de pensar, doncs, que tot el que llegim, sigui el narrador que sigui, parli qui parli, són les paraules de la Meri escrites en aquesta llibreta? Algú que fins ara, com les nimfes de Lope de Vega de les quals se’ns parla també, «tenen cos però no tenen veu pròpia»? Podem preguntar-nos qui narra la novel·la, però Contra la nostàlgia està plena de referències literàries que ens suggereixen pensar en termes més amplis: a qui se li permet narrar la pròpia història i la dels altres? Per què narrar i no quedar-se callat? Què rau en els records i què rau en el silenci? Què ens fa recordar i què ens fa oblidar?
Nostos significa retorn, significa el viatge de tornada a casa. En el cas de la Meri, és també la tornada al record, i a la recreació del record a través de l’escriptura. L’escriptura, en el sentit més físic, és el que li permet recordar, narrar i controlar la seva història. La mateixa que, fins la mort de la mare, ha volgut, o necessitat, mantenir en silenci. La novel·la de Canelles permet endinsar-nos en una història familiar plena de secrets col·lectius i personals, però mai perd de vista la clau d’una història ben contada: la veu que hi ha darrere les paraules i tot el que la fa possible sortir.