Aquest llibre de poesia, primer recull de l’autor, va ser guardonat amb el premi Amadeu Oller 2023 per a joves escriptors. Amb la importància, fins i tot històrica, d’aquest guardó, no és exagerat afirmar que Hug Casals ja s’ha obert camí al món literari, i s’incorpora com una veu nova dins el panorama de la poesia catalana.
Sortir de casa, de la terra, de l’arrel, és encontrar-se cara a cara amb el buit d’allò que coneixem. Amb una alteritat que aterra i que ens sorprèn, lluny de l’automatització imperceptible que ens anul·la els sentits dins la comarca que ha vist el nostre part, que ens ha fet de mare, fora de la qual restem com llimacs («Baba amb quitrà. Suc discontinu») en la recerca d’una closca que ens pugui aixoplugar, o guarir, de la soledat que ens colpeja com l’asfalt («el terra em llima la figura»). Gris. Dur.
Hug Casals es despulla i vesteix de paraules aquesta experiència, la d’anar-se’n lluny de casa, a un altre país, a una capital immensa, a una ciutat que parla un altre idioma. I així, en recorre els indrets més emblemàtics («Travessar París / de bosc a bosc / cotxes, orelles i gent, / massa gent»), com el flâneur que transita els carrers, despert, atent al voltant, inadaptat i sol entre una multitud sense rumb. Enyorant els vells costums i la llengua materna.
L’escriptura és rica en imatges, meravella el lector amb girs semàntics i jocs de paraules («Descartes al bar / per pensar de pressa»), i d’una quotidianitat que juga frec a frec amb l’absurd («Kellogg’s amb llet de vaca»). No ens ha d’estranyar, seguint aquesta línia, que el volum s’encapçali amb una cita de L’escuma dels dies, de Boris Vian: «—I vostè a què es dedica? / —Aprenc coses, va dir Colin. I estimo la Chloé». Un diàleg breu que ens situa en un pacte de lectura en polèmica contra l’existencialisme.
Ara bé, els versos d’Hug Casals, com una matrioixca, tenen distintes capes que cal desgranar, des de la idea supèrflua que parteix de les vivències més banals («Matí d’ordinador, on fas sense fer»), cap al més pur sentiment que amaguen darrere, passant sovint per un esquitx d’ironia i amargor («que petí la roda!») i, sobretot, per una crítica social a l’excés i al bullici d’un temps que ens atropella.
El recull comença amb una nota en què l’autor fa palesa la veracitat dels versos, la seva voluntat biogràfica o experiencial. Així, ens presenta el llibre com a «vivències tintades», escrites per necessitat en una llibreta que li ha fet d’amiga durant els seus dies a l’estranger, i esdevé, d’aquesta manera, una mena de Robinson Crusoe urbanita. I és que els seus versos, sovint breus com un epígraf, poden resultar quasi com un mantra per escapar del borrombori parisenc.
En conseqüència, l’autor deixa al descobert que la maduresa no es troba en les espelmes d’un pastís sinó en les experiències viscudes, sovint des d’una incomoditat que ens permet oscil·lar, i conèixer-nos; detectar l’arruga i el plec d’un món de màscares, que ens ofega amb les lleis d’un temps accelerat, del capitalisme més tirà, on tot es redueix a un parc temàtic, a la societat de l’espectacle («Lluny de Disney / Trec les castanyes del foc»), a la qual som abocats, com un hàmster dins la roda.
Tot i la seva aparent senzillesa, no esdevé un recull de poemes de fàcil lectura; ans al contrari, Un cos que bull és el títol perfecte per una obra plena a vessar de jocs fonètics: amb metàfores, al·literacions i homofonies. I semàntics; amb oxímorons, antítesis i paradoxes, un llibre d’algú que crema d’enyor i d’algú que, alhora, es vol mantenir dins la resistència. Però, sobretot, d’algú que finalment torna a la seva terra, «al vincle profund», i es retroba a si mateix.