Com a poeta, Vicent Berenguer (Banyeres de Mariola, 1955) ha publicat Guants de macam (1985), Carmí vora els llavis (1986), Dalila (1987), La terra interior (1989), Imitació de la soledat (1990), L’home no confia en la ciutat (1996) i l’antologia La terra interior i altres poemes (2011), prologada per Sam Abrams: «els poemes que vol que el representin de cara al futur entre els seus possibles lectors i estudiosos». Berenguer no hi inclogué cap poema dels tres primers llibres. I això a pesar que Dalila (1987) s’integra com a segona i última part d’Imitació de la soledat (1990). Es tracta d’un cicle inicial amb fórmules retòriques setantines que palesaven solidesa verbal i formació lírica amb la introducció culta al simbolisme formal habitual d’un lèxic genuí, ric i domèstic de l’àmbit rural i de la natura d’una gran precisió, que serà essencialitzat amb un estil personal a La terra interior, on combinarà equilibradament el vers lliure amb la prosa poètica amb un resultat valuós.
En la poesia de Berenguer, el fracàs i el desencís vital troben refugi en els familiars absents. És a dir, en el paradís perdut d’una infància innocent i d’un món rural extingit que, des del silenci dels espais naturals que el conformen i li sobreviuen, interroguen el poeta sobre el destí associat. I on la paraula esdevé possibilitat remota, esperança frustrada, soledat d’una partida de pilota que els poetes poden acabar jugant contra ells mateixos.
Aquest viatge de Vicent Berenguer envers ell mateix és alhora un viatge endins i un viatge enrere: un retorn de la ciutat a la terra interior/anterior. Ara bé, en aquesta sostinguda recerca i reflexió, el poeta ens ha deixat algunes confessions devastadores d’una intensitat emotiva important enmig d’una nostàlgia quotidiana sincera. És a dir, poemes solts dignes de ser llegits i recordats, que el lector haurà d’esforçar-se per trobar. Quan vaig ressenyar L’home no confia en la ciutat (Avui, 13.02.1997), en vaig donar exemples d’aquell llibre: «Còpia d’una intimidació», «Advertiment sobre els hòmens justos»… Trobe oportú concretar els punts suspensius afegint «Memòria d’Orfeu». Ací i allà, Homer travessa la lírica de Berenguer com una metàfora: el poeta i la plaça, la paraula que inaugura l’aventura i es transmet. La paraula que ens transmet. Passió i sentit. La història de sempre. Considereu també «Odissea» d’Imitació de la soledat.
Els poemes amorosos de Berenguer traspuen fascinació i inintel·ligibilitat pel que fa a la dona: a les dones. Poemes del primer cicle com «Has oblidat les semiòtiques» de Guants de macam o «Cerveceria Madrid» de Dalila, mereixen ser recordats.
Sens dubte, la versió íntegra de La terra interior (1989) és el llibre més líric, equilibrat i compacte de Berenguer. Va ser nou. Assenyalava un abans i un després en la trajectòria d’aquest poeta, que ha tingut en el poema solt el repte inevitable.
Els vint-i-un poemes finals de l’antologia del 2011, arreplegats sota l’epígraf «Altres poemes (1996-2008)», són publicats de nou a Paradís en perill (2023), un volum de cinquanta-tres poemes en total, datats individualment entre 1997 i 2021, amb un postfaci de Josep Enric Estrela. Segons la solapa: «recull els poemes publicats en revistes i antologies diverses escrits durant dues dècades». L’ordre no és cronològic i tampoc s’informa del lloc on aparegueren editats per primera vegada.
Un volum així necessàriament resulta heterogeni i desigual. Tanmateix, il·lustra bé els interessos que Berenguer sovinteja esmentats més amunt. Destaquen poemes com «Ausiàs March esborra de l’agenda un número de telèfon», «Presències» i «València», entre els ja coneguts. O sorpreses grates com «En construcció», «Possibilitats» o «Contra l’espill»: «La vida és un camí ple de travesses / […] / contra els dies vulgars, farcits de vèrbola». Segur que el lector sentirà predilecció per uns altres. D’això es tracta.
El Vicent Brenguer que apareix a la portada és el mateix del qual estem parlant.