Fissures és el segon llibre de poemes d’una de les noves veus de la poesia eivissenca. Després d’haver guanyat el VII Premi Francesc Garriga amb Som aquí, ara aposta pels poemes en prosa i transporta els lectors a São Paulo, on va residir entre 2017 i 2020 i que, com podem apreciar a partir de la veu poètica que s’ha construït, no la va deixar indiferent. El títol de la primera part, «pre-munició» (que també pot entendre’s com un joc fonètic amb premonició) ja ens suggereix que l’estada a la selva de concreto no serà plàcida, perquè des de la mirada occidental del jo, la ciutat representa un món desconegut, allunyat de la seva realitat: «Que no venia del cul del món ni la meua perifèria de la perifèria d’una perifèria tenia comparació amb les perifèries d’altres perifèries que ni sabia. Que això no eren unes vacances pagades. Ni el Brasil, Disneyland». Per bé que tret del Brasil no hi apareixen més topònims, aquesta primera perifèria a què fa referència podria ser Eivissa, l’illa natal de la poeta.
La possibilitat que la veu de Fissures parli des d’un caràcter illenc em fa pensar en Els ullastres de Manhattan de Ponç Pons (2020), en què el poeta menorquí relata un viatge a la Gran Poma. Malgrat que el to dels llibres és molt diferent, al dietari novaiorquès l’autor recorda de memòria la tipologia de viatgers que presenta Tzvetan Todorov a Nous et les autres: «l’aprofitat, que vol fer negocis, el turista, que es fixa més en els monuments que no en les persones […], el filòsof, que viatja per aprendre, i l’impressionista, que s’interessa pel paisatge, els éssers humans i sobretot la cultura». Al jo de Fissures li escaurien aquests dos darrers. Que comenci el llibre dient que l’estada al Brasil «no eren unes vacances pagades» em fa descartar que es pugui reconèixer com a turista. A més, per bé que a la solapa del llibre se’ns digui que la poeta eivissenca «ha ensenyat català i literatura al Brasil», tampoc la podríem identificar amb l’aprofitat, atès que a l’obra no apareix cap traça que ens permeti justificar aquesta possibilitat. Tanmateix, des de la primera part de l’obra, podríem reconèixer-la amb la tipologia del filòsof, ja que es planteja el viatge com una experiència d’aprenentatge: «el camí del camp conegut que porta a l’ignot, sempre sabent que tornaria, menjar la terra de fora per ser-me més la terra de dins».
D’altra banda, també podríem identificar la veu de Fissures amb el viatger impressionista, ja que és molt metafòrica i se centra a descriure les sensacions que li provoca l’aventura a São Paulo. A partir de la segona part del llibre («el viatge»), en moltes ocasions el jo estableix un diàleg amb la seva consciència, com si es mirés al mirall i reflexionés sobre l’experiència pròpia, sempre abocada a allò desconegut i l’inconscient, al deixar-se anar i despullar-se de les creences prèvies. Una transformació personal que no està exempta de dolor i que justifica el títol del llibre; la fissura entesa com una esquerda que permet posar en contacte dues superfícies diferents. En el cas de la veu del llibre, dues realitats diferents, la coneguda i la desconeguda.
La desorientació que li produeix la ciutat de São Paulo també queda molt ben reflectida gràcies a la musicalitat de la prosa poètica, l’escriptura de frases llargues i, en alguns casos, l’absència de signes de puntuació: «pels que es tornaran de pels que es fondran pels que somiaran que pels que buscaran les pels que no pels que seran i no existeixen pels que existeixen sense ser sense ser són i no són amb el ser sencer encès». Tot plegat genera una sensació caòtica. Durant el viatge de la segona part, a més, cada secció va acompanyada d’una referència musical brasilera, de manera que Fissures es converteix en un llibre per degustar amb tots els sentits. Finalment, a l’última part («post-al»), i com un viatge que sap que té data de tornada, el jo s’acomiada d’una ciutat caòtica que ha après a estimar i que ara es troba somorta per culpa de la pandèmia.