Autoria: Anton Txékhov. Traducció, Arnau Barrios
Títol: Tres anys.
Editorial: Cal Carré, Barcelona, 2022
Pàgines: 309

Recorde vagament haver escoltat a un neuròleg dir que la dopamina, substància química responsable de l’enamorament, sols dura tres anys en el cervell, per tant, aquesta és la data de caducitat de l’amor. Al marge de si aquesta afirmació és o no una «veritat» científica, aquest arc temporal constitueix una interessant referència literària que ens transporta a l’obra de Txékhov, un autor que convé llegir i rellegir perquè és «un pou de saviesa sobre el comportament i els sentiments humans». La seua novel·la Tres anys ha estat recentment traduïda al català de manera impecable, com ja va passar amb els seus contes, per Arnau Barrios, que ha dotat el text d’una actualitat lingüística i una naturalitat expressiva molt d’agrair.

Tres són els anys que necessita un marit enamorat per deixar de voler l’esposa. Tres són els anys que necessita una dona casada interessadament per estimar el marit. Un temps compartit, una trajectòria emocional inversa. Júlia i Làptev són dues ànimes paral·leles que es busquen i no poden trobar-se, tot i viure juntes. Dues persones, de bon principi, incapaces d’adonar-se que els somnis i els ideals són un obstacle per a l’amor real. O, potser, no seran tan maldestres? Potser, d’aquest temps de desavinences íntimes n’acabaran extraient una lliçó profitosa per al futur. Les preguntes brollen d’aquesta història amb profusió. A mesura que la lectura avança i sorgeixen nous interrogants, la lectura esdevé més àvida.

La novel·la Tres anys de Txékhov ha estat considerada per alguns crítics com un conte llarg. Més enllà de qüestions de gènere literari, tot i no tindre la capacitat brillant de concentració dels seus contes més aclamats, a Tres anys trobem tots els recursos narratius, magistralment administrats, que han donat renom a l’autor i que continuen impressionant els lectors i les lectores d’avui dia. Històries que bateguen com la vida mateixa per la seua versemblança, tan lúcides i descarnades com plenes de compassió. Personatges condemnats a la infelicitat, que suporten el seu drama amb uns valors morals que els permeten continuar íntegres davant els ulls del lector, fins i tot en els pitjors moments. És per la capacitat que tenen aquests personatges de connectar les seues ànimes damnades amb les nostres —més que tocar-nos, ens arrapen—, que ens atrapen i ens transporten al llarg d’un viatge emocional on la resignació davant l’inevitable estalvia desesperació. Amarant cada passatge, brolla humanitat envers aquell personatge en el seu tràngol per un matrimoni d’interés, un pare maltractador, un germà fracassat. Compassió envers aquell altre pel pare boig i egoista, pel marit que no estima, pel fill perdut. Compassió envers el que mor jove i el que és pobre de solemnitat. Compassió envers tota mena de problemes personals que són tan vigents avui dia com quan l’obra va ser escrita. I, també, empatia amb uns anhels igualment universals. Com ara defugir l’avorriment provincià, desitjar el benestar econòmic, perseguir l’amor per sobre de tot, perquè l’existència no siga una grisalla florida al mur d’un carrer qualsevol d’aquella Rússia del segle xix.

En aquesta novel·la, com sempre en la mirada de Txékhov, Rússia es retrata esplèndida i opressiva al mateix temps. Ciutats grans i menudes que, en tot cas, són una trampa per atraure els joves amb il·lusions falses de llibertat i diversió. Moscou, amb els seus carrers de carruatges esplèndids i atrafegats, els teatres concorreguts on les màscares no poden amagar l’amargura, els cafès de converses tedioses, les esglésies de lletanies sordes, les fàbriques d’obrers miserables o profitosos. Moscou tan estimada pels concerts, la bullícia, les pastisseries i les modistes… Fins i tot Moscou, com les ciutats petites, està envoltada d’una atmosfera asfixiant. I cal saber suportar la sensació mentre, amb el temps, s’aprén a trobar en la generositat i l’amor a l’altre l’àncora salvadora per no enfonsar-s’hi.

«Les Sagrades Escriptures diuen que la muller ha d’estimar el marit, i les novel·les també donen moltíssima importància a l’amor, però ¿i si fos una exageració? ¿No hi pot haver vida familiar sense amor?» ens pregunta l’autor. Tres anys n’assaja una resposta. Una resposta que només planteja noves preguntes. Una invitació a llegir més Txékhov, des del convenciment que els dubtes ajuden a viure més que no pas les «veritats». Per què, seriosament, què és la veritat?