Temps enrere és una novel·la que ens parla del passat des del present. O del present des del passat, doncs la línia temporal que segueix la narració es relaciona directament amb el títol que rep l’obra. Ramon Solsona construeix una història que juga amb les línies temporals i que va rememorant el passat dels protagonistes que els ha portat fins on són ara al present. No es tracta de flashbacks, simplement, el temps és un teixit en el qual les diverses fibres s’organitzen orgànicament, on la vida del present al Priorat té molt a veure amb el passat a Alemanya i la vida d’Alemanya amb l’ahir al Priorat. Així descrit, tot plegat, sona com un embarbussament difícil de recordar, però que fàcilment entendrà quan comence amb la lectura.
Reconec que el meu interès per aquesta obra va néixer de la seua portada i de la promesa d’una història que parlava de les vinyes del Priorat. I és ben cert que m’ha resultat molt interesant tot aquest procés de recuperació de les vinyes i de dignificació d’un vi que tenia una consideració més baixa de la que rep actualment. Una evolució que desconeixia per complet i que amb la novel·la he pogut descobrir i m’ha fet aprofundir més sobre la qüestió. No obstant, aquest component té més d’atrezzo que d’argument a la història, doncs és una bona part de l’escenari on succeeix la vida dels protagonistes i la seua família. Uns apunts que ajuden a construir l’ambient local i a reflexionar sobre com el pas del temps modifica la vida, les persones, el paisatge i, fins i tot, la tècnica.
La narració es compon de vivències, records i experiències vitals que acaben per prendre la forma d’un àlbum de fotos familiar on apareixen els bons moments, però també, de manera imprecisa, un poc velada, les ombres d’allò que no es conta. El significat del primer vi del celler, el Ricardet, un nom ambigu al seu significat. Una denominació ambigua per aquest vi inicial, que per uns evoca records feliços i per altres són amargues reminiscències d’allò que pot ser és millor no haver d’experimentar, en primera persona o com a espectador.
L’autor, a més a més, fa una excel·lent tasca amb la representació de l’accent prioratí. Una obra molt realista des del punt de vista lingüístic, on tenim, d’una banda, la parla pròpia del lloc d’origen de la protagonista, d’altra, els fenòmens propis de les llengües en contacte i del bilingüisme d’aquells que emigren i acaben aprenent l’idioma del país d’acollida. Una bona mostra d’aquest fenomen el trobem amb l’expressió «Hellau», que pronuncien, de tant en tant, l’Elvira i el Tomàs. Una representació que molt probablement busca representar el parlar col·loquial, que remarca encara més la quotidianitat que m’ha semblat que transmet la novel·la.
Malauradament, no he aconseguit que la seua lectura m’encise. Hi reconec punts d’excel·lència literària que són, molt probablement, els que l’han fet mereixedora de l’últim premi de novel·la Ramon Llull, però l’argument no he aconseguit que m’interesse ni em seduexi. Açò es deu al fet que, fins i tot quan la narració flueix d’una manera natural, aquesta quotidianitat que desprèn em carrega. Les històries que l’Elvira comparteix amb les amigues, els records, em resulten massa quotidians, em recorden històries properes amb altres actants, com si escoltara una tieta contar una vegada i una altra les seues preocupacions. I no és allò el que jo hi vull viure a través de la lectura. Però tot això no li resta qualitat literària, només vol dir que no soc el públic ideal d’aquest text i, alhora, n’estic segura que aquesta novel·la agradarà a un ampli nombre de lectors amb altres gustos i interessos que no ha d’encaixar amb els meus.