Autoria: Andreu Farràs, Pau Farràs, Imma Santos, Gemma Varela, Andrea Vargas
Títol: Els invisibles
Editorial: Edicions 62,
Barcelona, 2020
Pàgines: 437

Afirma Josep Iborra, en L’estupor, que és partidari de la lectura directa d’un llibre qualsevol sense haver-ne llegit cap lectura complementària, tot i que cada u s’organitza a la seua manera. La meua tàctica em porta a inspeccionar-lo abans de començar a llegir, mirar la coberta, toquejar-lo, olorar-ne el paper, i, tot seguit, obrir-lo i comprovar que s’hi amaga dins. També soc partidària de llegir el pròleg o l’epíleg si n’hi ha. Tot això sense haver començat a llegir ni un sol rengló.
Vist així, a primera colp d’ull, el títol, Els invisibles, i els autors, em deien ben poc, però els doblecs de les cobertes m’han dibuixat un primer esborrany. D’una banda, la llista dels autors, cinc periodistes: Andreu Farràs, Pau Farràs, Imma Santos, Gemma Varela i Andrea Vargas; de l’altra, una imatge dels protagonistes de l’obra, que, de moment, tot i visibilitzar els seus rostres, els recorre una pàtina d’invisibilitat.
A començaments de gener de 2020. Un grup de gent procedent dels cinc continents acaben de fer-se una fotografia a la platja de la Barceloneta. No són tots els qui haurien d’haver estat en aquesta imatge. A la cita, només n’han pogut acudir la meitat, la resta, no han pogut acudir perquè estan treballant o viuen lluny. Amb tot s’aprecia un nombrós grup, ben heterogeni, de gent.
Els invisibles és un llibre de relats difícil de classificar perquè no és ni una novel·la de ficció, ni d’assaig. En principi, pot semblar una novel·la d’aventures emocionant, es llig com una d’aquestes, però compte, no ho és perquè el drama de la immigració i la problemàtica que se’n deriva està al darrera d’aquestes autobiografies, que tal com avança la lectura van qüestionant-me i sacsejant-me. L’obra relata les dificultats que han hagut de superar els protagonistes, trenta-una persones d’arreu del món que, per diversos motius, han hagut d’anar-se’n dels seus països d’origen, i han acabat vivint en terres catalanes, la majoria d’ells a Barcelona. De tots aquests personatges, n’hi ha que van vindre forçats per una guerra al seu país, d’altres per millorar en l’àmbit laboral, també hi ha estudiants, i en menor quantitat pel plaer de viure en el lloc que desitjaven. També és veritat que no tots els protagonistes havien triat Espanya com a destinació final, però l’atzar els hi va abocar cap a la península, fins que el seu pelegrinatge els va dur cap a Catalunya.
Mentre vaig llegint Els invisibles, a falta de testimonis plàstics i visuals, per posar imatges a les moltes peripècies que relaten alguns dels protagonistes, vaig revisitant la fotografia i escrivint-hi a sota els nom de cadascun. Abandonar-ho tot, família, casa i país, per començar de nou en un altre país és una decisió difícil d’entendre per als que no l’hem patida. Més encara, amb la incertesa de no saber amb què s’hauran d’enfrontar en arribar al país de recepció.
Com diu el refrany, la necessitat fa fer, i això és el que distingeix als nostres protagonistes invisibles. Superats els primers contactes i la presa de consciència del país d’acollida, es pot dir que la immensa majoria s’han integrat dins la nova societat amb un paper actiu, associant-se entre ells per ajudar-se, creant-hi grups. Reconeixen que per millorar el seu entorn no poden anar a soles.
Però, en Els invisibles no tot són històries que emocionen, en paral·lel a cada autobiografia, els periodistes han adjuntat un grapat de dades sociològiques amb la intenció de corroborar la problemàtica amb què s’enfronten els emigrants des del moment que traspassen les fronteres fins que poden tindre algun paper que els avale per a poder viure i moure’s lliurement pel país sense restriccions. Unes dades que ens mostren una realitat que molt sovint obviem, que invisibilitzem, tot i passar pel seu davant, per por al que ens puguem trobar.
No és il·lusionisme, els trenta-un immigrant han pres la paraula i se’ns han fet visibles per a no desaparèixer. En són un més de nosaltres.