Claudia Durastanti (Brooklyn, 1984) ha escrit un dels relats -a camí entre l’assaig, el llibre de memòries i amb estructura i ritme d’una gran novel·la- més fascinants del passat 2019 i que ha arribat en català a l’inici d’aquests temps tan estranys que ens han tocat viure. Una obra que té la potencialitat torrencial de les històries escrites des del dolor, des de la narrativa viscuda des dels marges socials i que, al mateix temps, ens transporta als grans temes universals de la literatura i de la vida: la família, l’amor, la solitud, la immigració, la distància social i física, el llenguatge com una arma o com un mur.
Els epígrafs que acompanyen cada part del llibre -Família, Viatges, Salut, Feina i diners, Amor i De quin signe ets- són tan importants com les paraules que aniran al darrere, des d’Emily Dickinson a Virginia Woolf, passant per Ursula K. Le Guin, Lorrie Moore i Jean Rhys, ens conviden a reflexionar sobre la família, la ficció i la memòria. Apartats que es van desgranant a poc a poc, com el fil de tota una vida, començant per com es van conéixer els pares de la protagonista -una dona sorda salva un home sord de suïcidar-se des d’un pont a Roma-, fins a la vida de Durastanti com a emigrant, a Brooklyn, amb una infantesa entre Itàlia i el somni americà, un somni que mai esdevindrà del tot i que es quedarà incomplet. Una vida, en definitiva, marcada constantment per la impotència de no poder crear llenguatge amb uns pares incapaços d’assumir les seues limitacions provocades per la sordesa; com parlar i fer-se entendre amb algú que no vol reconéixer que no pot sentir? Una biografia marcada per diverses mancances però oberta a experiències vitals de tota classe, què som més enllà d’un cúmul de vivències i identitats?
L’aïllament, un dels temes centrals, se’ns mostra a través de totes les cares possibles però sobretot a través de la cara més cruel i amarga: la discapacitat i la pobresa. Una pobresa que amara el text, despullat d’ideologia com diu l’autora «No he heretat un pensament polític de la meva família: el que he heretat, en canvi, és una barreja d’aspiracions, victimisme, càbala, mandra i ràbia que poden adoptar gairebé qualsevol orientació ideològica convenient i disponible». Una discapacitat que es descriu amb amargor però amb tota la força de la realitat viscuda pels pares però sobretot per ella, la filla. Una discapacitat aliena que l’ha marcat de per vida i que fa que visca de manera tan particular els silencis, el llenguatge, la manera de relacionar-se amb un món farcit de sorolls.
Sense idealitzacions, senzilla i amb un llenguatge que oscil·la entre la recreació en la ficció de la memòria, dels records, i les constants cites a llibres, pel·lícules i moments claus de la nostra formació vital i generacional, Durastanti ens ofereix un relat que s’allunya del dramatisme i ens acompanya a descobrir com una vida convulsa pot esdevenir força, sense caure en tòpics de llibre d’autoajuda perquè com ens va advertir Tolstoi cada família infeliç ho és a la seua manera.
Amb L’estrangera, que es pot connectar amb les darreres traduccions al català com ara Fora de si de Sasha Marianna Salzmann (Més Llibres) i En aquest món, per un moment, som grandiosos d’Ocean Vuong (Anagrama), assistim a un nou exercici d’exploració autobiogràfica per entendre un poc millor allò que som en aquest món tan canviant, polaritzat i abocat al desastre. Si Durastanti i els altres escriptors, tots més o menys de la mateixa generació i amb la migració com a connexió, ens ofereixen alguna cosa és, entre altres coses, l’amor pel llenguatge, malgrat totes les seues dificultats, malgrat tot el que ens fa patir.
En definitiva, L’estrangera ens parla sobre l’amor en múltiples facetes; potser perquè és el torrent més fort en les nostres vides, el que més ens uneix malgrat les distàncies geogràfiques, les identitats culturals o de gènere perquè «quan tot s’enfonsa, indòmit l’amor resta».