Carlota Gurt signa l’obra guanyadora del Premi Mercé Rodoreda de contes de 2019, Cavalcarem tota la nit. Un recull de tretze contes -dotze més un a manera d’epíleg que s’ha de llegir amb «l’ànima esbatanada»- que giren al voltant del tema de l’amor en totes les seues formes -incloent-hi el sexe. No és l’amor allò que impulsa la trama de cadascuna de les narracions, però sí que en forma part dels personatges. No dona una visió edulcorada dels sentiments, més aviat s’allunya del llenguatge romàntic per donar pas a una perspectiva més realista, descarnada fins i tot, de què és estimar. L’autora fa una anàlisi acurada de les relacions personals, de les actituds que s’adopten quan els sentiments es fan presents i quan aquests s’esvaeixen. No es queda a la superfície de les emocions i dibuixa personatges que posen sobre la taula les pors més fosques a què ens acara l’amor, com la dificultat d’enfrontar la realitat a les expectatives tal com narra «L’estiu etern».
Ho fa amb una prosa àgil, lleugera, i de gran qualitat literària. Juga amb el llenguatge, i incorpora elements que freguen la fantasia, com succeeix a «La volta que els cobria», i fins i tot metaficcionals: «Si haguessin sigut personatges d’una novel·la barata, s’haurien empassat saliva, ell hauria arrufat el front, però només es van mirar, en silenci»(31). Aquests jocs es reflecteixen tanmateix en les referències literàries que s’hi van deixant veure, per exemple, als títols, com és el cas del relat «Cyrano», que de tan breu es fa curt. Un relat suggeridor que m’ha deixat amb ganes de saber-ne més, d’imaginar què hi passarà després.
«El dia de l’alliberament» és un d’aquests relats que estan a la banda de la fantasia, encara que no es desapega de la realitat. La protagonista ens mostra com, de vegades, la mostra més elevada d’amor és saber anar deixant els altres, i juga amb la possibilitat d’una màquina que fa que et desintegres en polsim, en àtoms. Així, la protagonista, que ja ha viscut una vida plena, escull marxar i es diu: «El Manel. Pobre, no entendrà res. Tan difícil és comprendre que ella ja ho ha fet tot? Que no té cap motiu per continuar aixecant-se cada matí?»(95). Un relat que ens deixa una profunda reflexió sobre l’amor i el pas del temps: «només s’abraçaven amb tendresa, més per inèrcia que per amor. O pot ser no, potser l’amor és precisament això, ja no hi sap. S’abandona a rumiar què és l’amor i a rememorar aquella sensació immensa i fugaç»(96-97). Tots els contes ens condueixen, d’una manera més o menys directa, a la reflexió: dels amors impossibles, de les llibertats personals i dels sacrificis que requereix la vida en parella, dels records d’una vida en comú – «Un forat ben fondo»¾, o de la confiança que s’ha de tenir amb els altres – «Com si fossis immortal». També recull un tema, malauradament d’actualitat, com és el de les agressions sexuals en grup a «Bèsties carnívores» amb una història d’allò més impactant.
Resulta senzill identificar-se amb els personatges i les seues emocions. Fins i tot quan les seues accions o els seus sentiments no ens ressonen amb situacions viscudes o pròpies, fins i tot si no ho fan amb els nostres valors. És aquella capacitat de crear un elenc que transita per les històries d’una manera versemblant, creïble fins i tot quan es tracta d’un relat fantàstic, un dels punts a favor de l’estil narratiu de l’autora. Un conjunt de persones que no es limita a un grup social concret: entre els protagonistes hi ha dones, homes, joves, vells, nens, de les més diverses professions, que ens fan adoptar diferents punts de vista i formes d’entendre la vida, l’amor, el sexe. No deixa que el lector s’acomode a una única posició, l’estimula a continuar llegint, a saber què passarà en el següent relat. Relats que tenen una extensió molt variable al llarg del recull, però en general presenten un bon equilibri entre la narració i la seua extensió. Un conjunt de contes, en conclusió, que ens descobreixen una veu fresca, potent i encisadora que ens farà mirar endins.