Antoni Martínez Bonet (Carlet, 1961), després d’escriure el llibre de relats Mala sort per a la fusta si naix violí (Onada, 2022), amb què guanyà el Premi de narrativa Vila de Puçol, o D’amor res, guanyador del Premi Carmelina Sánchez-Cutillas (Aila, 2019), ha publicat la seua darrera novel·la, Entre amics (Onada, 2023), una mena de ventall on s’acull la fauna social que configura l’entorn del protagonista.
La novel·la s’obri amb una escena tan quotidiana com l’avaria d’un cotxe. Ara bé, el que té de peculiar aquesta avaria és que succeeix a l’espai de convergència de dues autovies i el vehicle avariat no és un altre que el cotxe fúnebre. Aquesta peripècia fa que el protagonista de la novel·la, l’escriptor Bernat Benavent i alhora el mort de la pel·lícula, aplegue tard al seu propi sepeli. El personatge, tot i que siga un oxímoron donades les constants vitals que té, és el narrador de la història. No és la verisimilis de la narració, sinó la ironia, la paradoxa i l’originalitat reflexiva que pot aportar aquest inesperat punt de vista al relat el que interessa a Bonet, i és que Bernat Benavent produirà arguments i judicis que un viu no podria elaborar. «Els difunts ho tenim, això: una capacitat innata d’anar difuminant-nos en la memòria dels vius que ens han conegut que espanta», diu el narrador, en veure que la seua dona, Núria, tard o d’hora, haurà de girar full i establir una «nova rutina construïda sobre la meua absència».
Quan el cos de Benavent arriba finalment a la sala corresponent del tanatori, assistim a la processó de coneguts i familiars del protagonista. I és aquest narrador impossible, precisament, qui ens conte la història i la relació que guarda amb cadascun d’ells i d’elles. Aquesta posada en escena serveix d’excusa per a narrar les quotidianes i alhora extravagants vides d’aquests personatges. N’hi ha d’hipòcrites, de mentiders, d’avars i d’egòlatres, n’hi ha de generosos, de poetes, d’homes d’un gran talent o plens d’una sensualitat arrabassadora, això sí, cadascun dels personatges amb una història més interessant que l’anterior. Personalment, el passeig per les vides d’aquests personatges, narrada per boca del mort Benavent, m’ha recordat els dublinesos de Joyce (1916) o els personatges que apareixien en la cançó dels Beatles «Eleanor Rigby» (1966). Ara bé, si els dublinesos de Joyce personificaven el caràcter irlandés de ciutat capital, és clar que els personatges de Bonet representen un tarannà més valencià, més nostre.
A més a més, les diferents biografies dels personatges permeten una bona diversitat narrativa. L’estructura s’aproxima al que podríem anomenar un relat de relats, però els forts lligams entre les històries secundàries i el seu centre cohesionen l’obra. En aquestes històries, trobem des de l’amic artista eclipsat pel seu propi èxit i que s’enfronta a una depressió de les que omplin pàgines al diari de la vida, fins al llepaciris corrupte i aprofitat que encara s’atreveix a donar lliçons morals, passant pels sangoneres i els seductors, l’assetjament laboral, les traïcions, els episodis sexuals i els affaires romàntics, la narració d’allò que està presumptament prohibit i que es presenta, potser per això mateix, com el deler més excitant.
El repàs a la vida dels seus, suposa també un exercici de memòria. Com oblidar la història del general nazi que s’enriqueix gràcies a les seues antigues malifetes a les terres balears? La decisió del seu descendent proposa, sens dubte, un model d’actuació per als legataris d’aquells victimaris, dels perpetradors de l’Holocaust i de la resta de crims i saquejos a la humanitat; una història que ens recorda que no és or tot el que lluu.
Entre amics qüestiona certes relacions humanes, denuncia la hipocresia d’alguns agents socials i estableix una bona sàtira del gènere humà. No hi ha rancúnia, però, sinó una mena de commiseració, d’enteniment de la nostra feblesa humana i de les passions que ens porten a obrar honorablement o, per contra, miserablement, com si digués que «qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca». I trobem també una mena de serenor, d’alleugeriment en el to assossegat del Bernat Benavent, que tampoc no es proposa mai a si mateix com un ésser lliure de pecat, doncs només és un poeta, un entre tants, que té el somni de trobar-se amb els seus «poetes predilectes» allà, «a l’altra banda de la vida».