L’antologia de contes de Víctor Martínez-Gil continua i eixampla el camí traçat d’antuvi a Narracions de ciència-ficció (1985), Temps al temps. Antologia de contes (1996) i Futurs imperfectes (1997), tots tres a cura d’Antoni Munné-Jordà, per no parlar d’Els altres mons de la literatura catalana (2004), a càrrec del mateix Martínez-Gil, un complet i ambiciós compendi de relats de literatura fantàstica i especulativa que ha esdevingut també de referència pel seu estudi introductori sobre el gènere. En el cas d’Una terra, més enllà, en canvi, els relats s’emmarquen en els anys quaranta fins a la fi del franquisme, i això es justifica per la permanència en el temps dels temes de la ciència-ficció de la guerra freda, en un camí entre l’alta modernitat a la postmodernitat.
Una altra de les particularitats, a banda de l’agrupació dels vint-i-dos contes en quatre apartats temàtics (o «horitzons socials d’expectatives», que és com s’hi refereix el curador), és la recuperació de textos que han esdevingut fundacionals del gènere en diferents moments, com «El malson» d’Antoni Ribera, «Darrer comunicat de la terra» de Manuel de Pedrolo o «La droga» de Roser Cardús (per esmentar-ne tan sols uns exemples), amb altres relats que fins ara eren més difícils de trobar i d’autors que, tot i no formar-ne part oficialment, circumstancialment hi han fet aportacions, com seria el cas de Capmany amb «Àngela i els vuit policies».
El primer apartat, «Apocalipsi i refundacions», s’encapçala amb «Confidències sobre l’AMPSPICU» (1947) de Joan Oliver, publicat a l’exili, i conté dos contes d’Antoni Ribera, «El malson», del 1953, dècada amb la qual s’inicia la represa del conreu del gènere, i «Ranvespre» del 1967. També hi trobem «L’espiral» de Pere Calders, un relat ja comú en altres antologies, que reflexiona sobre aquesta vigilància ad infinitum emmarcada dins del context de la guerra freda. El fet que en el conjunt de la seva obra sobresortissin diferents tòpics relacionats amb la ciència i la utopia —com la conquesta espacial o els viatges en el temps— fa que sigui un autor recurrent en altres apartats d’aquesta l’antologia, on trobarem també «Demà a les tres de la matinada» i «La Nemours 88». El primer bloc finalitza amb els relats de Jaume Cabré i Ramon Pérez-Pujol, que aborden la temàtica de la fi del món; ara ja no des del catastrofisme armamentístic com els anteriors, sinó des d’una visió programàticament postmoderna.
A «La cursa i l’exploració de l’espai» trobem textos que van ser publicats entre l’Sputnik i l’arribada a la Lluna, i hi destaquen els noms de Màrius Lleget, pioner en la divulgació de l’ufologia i l’astronàutica, Pere Calders, Sebastià Estradé, Jaume Ministral i Macià —amb un esplèndid i simpàtic relat dedicat a Antoni Ribera—, Pere Verdaguer i Joan Baptista Xuriguera. I «Anacronismes i paradoxes temporals», el tercer apartat de l’antologia, a més d’Estradé —un dels autors que, com Verdaguer, Ribera, Lleget van publicar regularment al setmanari Tele/estel, afavorit per l’interès del director Andreu-Avel·lí Artís per la ciència-ficció— també compta amb textos de Nicolau M. Rubió, Manuel de Pedrolo i Anna Murià, els dos darrers, «Darrer comunicat de la terra» i «La finestra de gel», de 1973.
Clou l’antologia «Burocràcies i altres distopies», en què descobrim un exercici formal textualista de Munné-Jordà, i també s’hi incorpora un magnífic conte de Pedrolo no gaire conegut, «L’impost», que es troba dins del recull Violació de límits (1955) del qual el mateix Martínez-Gil, en un estudi específic sobre l’escriptor, havia manifestat que no s’imaginava un volum més atractiu per als lectors amants dels gèneres especulatius; a més, ens allunya d’altres relats com «Urn, de Djlnl» o «El regressiu», als quals els lectors d’aquests reculls estaven acostumats. Finalment, els textos de Roser Cardús i Maria Aurèlia Capmany fan de colofó perfecte a tota aquesta operació classificatòria perquè permeten dur terme una revisió de la distopia i la revolta social.