A L’estiu dels brivalls corren els anys vuitanta i és ‒sí‒ estiu a una localitat de la Ribera Alta. Els ventiladors de les cases només mouen aire calent, perquè la calor és tòrrida i la humitat extenuant. Repeteixo que ens trobem a la dècada dels vuitanta, és a dir: reconversió industrial postcrisi del petroli del 73. O en unes altres paraules: atur, inflació, endeutament… i també heroïna. En Marc Lloret és el protagonista d’aquesta última novel·la de Francesc Viadel, una crònica social de les capes més baixes i desfavorides de la societat que posa especial atenció en una joventut sense horitzons de futur, condemnada a perpetuar les dinàmiques d’un món on l’ascensor social mai no ha existit i la garjola caça qui ha gosat mirar de portar més calés a la butxaca dels què pertocarien segons les variables d’edat i, sobretot, de classe social.
Sempre que la ressaca de la nit anterior li ho permet, en Marc es presenta a primera hora a la plaça de l’ajuntament del poble. Allà, s’ajunta amb una trentena de jornalers a l’espera que els caps de colla obrin les portes del despatx de l’alcalde i surtin amb les ordres per a la jornada. Tots ells són l’estadi més degradat dels jornalers, els desocupats agraris; això és, els beneficiaris dels diners públics destinats a minimitzar l’atur agrícola o, tal com subratlla el narrador, «l’autèntica crisi, l’única crisi possible i no pas aquell miratge televisiu que estabornia amb tanta gràfica descendent i amb tanta xifra incomprensible». Són els desposseïts, habitants dels racons i la foscor, el zero a l’esquerra de l’anomenat progrés, homes que per no tenir no tenen ni amo a qui servir perquè, entre d’altres coses, no hi ha taronja per collir a l’estiu. Però la situació dels jornalers que, com el pare d’en Marc, sí que tenen amo, no és gaire millor, perquè les condicions de precarietat laboral del sector deixen desprotegit l’assalariat: res no el subjecta a l’arrendador, que pot despendre’s, en qualsevol moment, tant dels treballadors com de la terra sense obligacions retributives.
En Marc, com dic, feineja de tant en tant netejant parcs i escoles, oficines públiques i cementiris. Els diners que recull de la mà del responsable un cop acabada la jornada se’ls gasta en cervesa i cigarretes amb els xicots del barri; amb els salvatges, els companys de perifèria, els miserables, els brivalls. Això és important; al capdavall, podria afirmar-se que la novel·la, narrada mitjançant una tercera persona omniscient de marcat caràcter cinematogràfic (com si fos un documental), s’atura a enregistrar d’una banda la feina i, de l’altra, el seu contrari: la festa. Dos elements oposats en contínua tensió que s’emparenten amb altres contraposicions al text de Viadel com és el cas de, per exemple, el xoc entre pare i fill, fruit del conflicte radical entre uns valors i una forma de vida que miren al passat i uns altres que ho fan cap al futur imminent, o la concepció que del poble tenen, per un costat, els estiuejants (espai bucòlic i alliberador) i, per l’altra, els residents (espai hermètic i opressor).
El lector que busqui un text complaent i endolcit dels anys vuitanta a la Ribera abandonarà L’estiu dels brivalls a les primeres pàgines: la cruesa de la narració és palpable línia rere línia, així com l’ímpetu de l’autor per construir l’artefacte literari sense deixar empremta, sense jutjar les decisions de cap ni un dels personatges que es creuen, per un motiu o per un altre, amb el protagonista. Així, la mirada al passat que proposa la novel·la dista molt de ser nostàlgica. En aquest sentit, el control de la focalització és remarcable, sobretot quan aconsegueix no caure al pou de la romanització de la pobresa, tal com demostra magistralment amb les escenes dins la casa familiar del jove.
Amb tot, hi ha una sèrie de detalls que no m’agradaria passar per alt i que, crec, minven la qualitat i potència del llibre en qüestió. Són tres. El primer: vas llegint i, per moments, el text sembla estar convertint-se en un magatzem on tot hi té cabuda (sexe, addiccions, masclisme, pederàstia, depressió…). El risc és evident: superficialitat (de fet, la falta de profunditat del personatge principal ensorra l’intent de gir final de la novel·la, un gir o clímax que arriba, per cert, massa tard). El segon, relacionat amb el parèntesi anterior: absència de ritme. O millor: ritme pausat, lineal i monòton que, si bé trasllada a la perfecció un temps, el de l’estiu, que sembla expandir-se lent i xafogós fins a l’infinit, acaba essent ineficaç literàriament parlant. Al text, doncs, li falta ritme, li falta tensió. I si és així ‒tercer detall‒ és perquè no hi ha conflicte real. Un exemple (sens dubte simptomàtic) i acabo: els somnis d’en Marc no contemplen la revolució ‒diguem-ne‒ de la classe treballadora del poble contra els patrons, sinó la fugida a l’estranger (oh, land of opportunities…). El protagonista ni busca ni pretén canviar les coses al poble, tractar de millorar les condicions de treball o lluitar per la terra; ell anhela abandonar-la. Així, les problemàtiques del camp s’esmenten, sí, però es desplacen ràpidament a mesura que no s’hi aprofundeix. A la vida d’en Marc hi ha més discoteques i porros a la plaça que no pas conflicte o contradicció. I ja està bé, si el que volem és acostar-nos a la buidor vital i existencial de bona part del jovent de l’època a la zona. Si el que volem és, en canvi, anar una mica més enllà, ensopegarem amb una crítica social/política tova, una empenteta que no arribarà a moure’ns del lloc i oblidarem una mica després de tancar el llibre.