La ideologia de la fi de la Història ha fet molt bé la seva feina, per això tenim gravat a l’inconscient allò de què és més fàcil imaginar el final del món que el final del capitalisme (la famosa frase de Jameson). I és totalment cert: ni tan sols sé quan va sortir l’últim producte cultural catalogable, amb totes les seves lletres, com a «utòpic». No és casualitat, és clar, que al nostre voltant proliferin visions prospectives de caràcter distòpic. En aquesta direcció camina, d’una manera o d’una altra, en Joan Palomares al seu pròleg de la primera traducció al català —regal de l’editorial Sembra Llibres— d’un clàssic de la ciència-ficció i exemple paradigmàtic de la utopia, com és Estrella Roja (1908), d’Aleksandr Bogdànov. Penso que l’edició catalana del llibre mereix una festa o, si més no, una certa repercussió en el mercat editorial. Per què? Tres raons. La primera, perquè és un text fundacional del gènere de la ciència-ficció; la segona, perquè és (ho repeteixo) una utopia, i bona falta ens fa creure (o recordar) que un altre món és possible; la tercera, perquè aquesta edició és «la més completa i fidel al text original», és a dir, que hi ha al darrere tot un treball de recerca i reflexió d’envergadura. Celebrem-ho, lectores i lectors en llengua catalana, i comencem d’una vegada a «soterrar el no hi ha res a fer per deixar que germini de nou el tot està per fer i tot és possible».
Aleksandr Bogdànov (home de biografia fascinant, sens dubte) escriu el 1908 —tres anys després del fracàs del primer intent de derrocar la dinastia dels Romànov— la història d’en Leònid, un jove revolucionari rus, i del seu viatge a Mart o, en altres paraules, la història de la possibilitat d’un demà millor. Perquè Mart està habitat per una civilització presentada des del principi com a superior: el model de producció capitalista fa temps que es va transformar en un de socialista, de manera que, a la societat marciana, l’explotació és inexistent i l’individualisme un malson ja oblidat. El passat del planeta vermell és un passat travessat per les mateixes tensions i contradiccions que el present de la Terra. Mart, en canvi, gràcies a la revolució, va aconseguir abandonar els principis del capitalisme i treballar per la consecució d’una societat més justa i, per tant, més feliç.
El llibre és una mena de diari-crònica escrit a posteriori pel seu protagonista i està dividit en tres parts. En la primera, acompanyem en Leònid en el seu viatge interplanetari (atenció: a bord d’una «eteronef» —el què avui dia anomenaríem «nau espacial»— propulsada per energia nuclear) i veiem els primers contactes amb els seus companys marcians de tripulació. Aquest primer apropament ja ens permet entreveure algunes característiques de la societat socialista, com per exemple la igualtat entre els integrants de l’expedició o la intranscendència de la diferència de sexe (de fet, homes i dones comparteixen trets físics, rols i indumentària). En la segona part, la casa, la fàbrica, el museu, l’hospital o l’escola marcians serveixen en Leònid per descriure’ns amb més minuciositat el funcionament d’aquesta altra societat de jornades laborals de quatre o sis hores, museus d’art que són, en realitat, instituts de recerca artística, un sistema educatiu sense separació en funció de l’edat o del sexe i hospitals amb sales específiques per a permetre un suïcidi tranquil i indolor. Perquè —i això és clau!— la societat socialista no està privada de contradiccions o de problemes: la violència existeix, encara que en pocs casos, i els suïcidis, com dic, també. Però no són aquests dos elements els que fan trontollar radicalment el sistema, sinó que, tal com descobrim en la tercera part, és la superpoblació i l’escassetat de recursos naturals a Mart el gran repte que cal encarar. Què hi cal fer? Només diré que es plantegen dues possibilitats (visions) en pugna, la resta la deixo en mans de la pràctica lectora. Si que voldria insistir en la qüestió que em sembla essencial: per a molts, Estrella Roja va ser, és i serà un simple pamflet ideològic, però està lluny d’això, ja que el seu autor és capaç de superar tota idealització al (de)mostrar que ni els avenços tecnològics ni el col·lectivisme estan lliures de perill. I és precisament perquè el paradís no existeix, que la necessitat de lluita (revolució) es fa permanent.
Estrella Roja és una utopia socialista escrita per un revolucionari rus l’any 1908. Repeteixo: una utopia socialista escrita per un revolucionari rus l’any 1908. El to èpic hi és, per descomptat, així com una estructura deutora, fonamentalment, dels models clàssics. Per una altra banda, el didactisme (la propaganda) hi és també patent en alguns passatges. Sorpresa? No hauria de ser-ho, perquè el llibre és, al cap i a la fi, la prova de la possibilitat d’explicar un programa socialista sense abstraccions incomprensibles. Anem amb compte amb la deshistorització, que és molt (massa) fàcil: Bogdànov no escriu per a una minoria elitista, ho fa per al poble i per a la Revolució. Qui tingui un problema amb això, que es delecti en la seva (nostra) misèria amb Years & Years, El conte de la serventa o 1984, el catàleg és infinit. Jo acabo aquestes línies reivindicant la necessitat de posar aquesta novel·la al lloc que mereix: és un text sòlid, de gran potència imaginativa i amb capacitat, més de cent anys després, de formular alternatives vàlides per al futur. De quants altres textos podem dir-ne el mateix?