Junt amb peces com Sandra de Daniela Feixas o El que no es diu de Marília Samper, Sota la neu es va estrenar el passat mes d’abril al Cicle #jotambé, que la Sala Beckett va consagrar a explorar les «Violències de gènere i estructures de poder». Com les obres de Feixas i Samper, la peça de Llopart plasma una doble dificultat de dir: la de les persones supervivents d’abusos i violacions que fan el pas d’explicar la pròpia vivència, i la de les dramaturgues que busquen una forma justa i lúcida de traslladar-la als escenaris. Llopart, que ha escrit i dirigit diversos espectacles adreçats al públic infantil, opta per abordar aquesta doble dificultat a través de la reescriptura d’un dels contes més coneguts de Hans Christian Andersen: La reina de la neu.
Les set històries que conformen el conte es desdoblen a l’obra en catorze escenes de dues trames paral·leles, que protagonitzen per una banda Alícia, una eficient businesswoman, i, per l’altra, una versió de La reina de la neu que Víctor, el seu germà bessó, ha deixat enregistrada en un casset. Guiada per les indicacions de Víctor, Alícia emprèn un periple de redescoberta d’un passat que ha estat negat per gairebé tothom –colgat sota una neu d’oblit–. La diferència més significativa respecte al conte d’Andersen és que, si el viatge de la petita protagonista en busca de l’amic raptat per la Reina de la neu és d’anada i tornada; el d’Alícia és un recorregut en una única direcció, perquè arriba tard i ja no pot posar remei al que va passar quan ella i el seu germà eren nens. Tot i que canviats, els protagonistes d’Andersen retornen allà d’on havien marxat: a l’obra de Llopart, en canvi, deixem Alícia quan s’endinsa al metafòric palau de la Reina de la neu –al cor de les tenebres, allà on s’ha de retrobar amb l’origen del patiment que va viure el seu bessó.
Sota la neu, doncs, ens proposa una faula sobre allò que succeeix després dels abusos: als supervivents –un dels passatges més intensos de l’obra és aquell en què Víctor evoca la dificultat que suposa, senzillament, continuar vivint–, als mateixos abusadors, i a les persones que d’alguna manera van fer-se’n còmplices. Per a Alícia, reconèixer-se en aquest darrer rol implica trencar una congelació emocional que va començar quan no va poder reconèixer el que havia viscut el Víctor. Per això, al principi les històries del germà bessó sonen desplaçades respecte al món asèptic i exitós que s’ha construït l’Alícia, però a poc a poc revelen una veritat que posa cada cop més en dubte la posició subjectiva de la protagonista. Víctor, en definitiva, ha trobat una manera de dir: indirecta i simbòlica, però que la seva germana acaba per entendre, i que parla des de la veu de la infància perquè, per a ell, la vida s’hi va aturar. De fet, la seva faula encarna una manera possible de fer sentir la veu dels infants en un món regit per les necessitats i les imposicions dels adults –un adultocentrisme que sovint es trasllada també als escenaris.
Per a qui no pogués veure el muntatge de la Beckett –que van interpretar notablement Paula Malia, Àlex Casanovas i Laura Conejero–, l’edició en paper és l’ocasió per conèixer la peça, un bon exemple de com el nostre teatre està començant a reflectir amb sensibilitat i inventiva aquest tipus de violències. I, per a qui l’hagi vista, pot ser una manera d’acostar-se amb més deteniment al text de Llopart, potser recuperant al mateix temps la rica narració de l’escriptor danès.