Segurament no hi ha millor manera d’homenatjar Isabel de Villena que amb una novel·la com la que ha escrit Rosa Sanchis. Així com al Vita Christi, la biografia de Jesús que va escriure De Villena, les dones són les veritables protagonistes de la història, Sanchis reivindica la figura d’Isabel de Villena en clau feminista a través de fragments de la seva mateixa obra. De fet, no només es reconeix la gran tasca d’Isabel de Villena, sinó que el pes de l’obra recau sobre totes les dones que hi apareixen, des de les criades fins a la reina Maria de Castella.
L’autora ha lligat el desenvolupament de l’argument, que no és cap altre que la vida de De Villena, amb els moments d’escriptura dels diferents passatges del Vita Christi seleccionats i adaptats per Sanchis. Encara que la biografia de l’abadessa sigui fruit de la ficció, aquest exercici de confluència dona noves claus de lectura que ens permeten aproximar-nos a l’obra original des d’una perspectiva més íntima. En el fons, llegint Sanchis també estem llegint la seva proposta de relectura de l’obra, on, malgrat la rigidesa dels rituals, la religió s’entén des de l’espiritualitat, l’amor universal i el respecte. En consonància amb la seva obra, l’abadessa de la Trinitat ens enlluerna amb la seva manera de fer i de ser. Des d’una veritable humilitat i sense esquivar els problemes, governa el convent amb grandesa, cuidant i procurant per tothom.
Encara que sigui una novel·la històrica, la mateixa autora ens adverteix al final de tot del llibre d’aquells fets que són fruit de la seva imaginació i de les imprecisions que hi ha. Tot i això, la manera com plasma el dia a dia del convent esdevé un retrat acurat i crític del teixit cultural i social de l’època que, indirectament, també ens ajuda a entendre millor les motivacions de l’obra d’Isabel de Villena. Hi ha una gran exposició de dades històriques i personatges cèlebres de l’època, però, gràcies a una estructura cronològica completament lineal, el lector no s’hi perd. Ens passegem per la València medieval del segle xv i ens amarem d’un cultiu literari i cultural on convivien escriptors com Jaume Roig, Ausiàs March, Tecla de Borja o el mateix pare de l’abadessa, Enric de Villena. Així, d’una manera o altra, la literatura és el fil que lliga tota l’obra.
Enmig d’aquests personatges històrics, l’autora s’ha permès introduir-hi uns personatges imaginaris que guien els protagonistes de l’obra i vetllen per ells. Les donzelles celestials i el dimoniet acompanyen els personatges per donar-los consell i són els portadors de reflexions, dilemes morals o pensaments que, si fossin introduïts d’una altra manera, potser ens semblarien poc habituals de l’època:
«A les donzelles Paor de Jerarquia i Llibertat de l’Ànima no els feia el pes la commemoració de la guerra […]. Tampoc no entenien per què era millor la creu que la mitja lluna o l’estrela de David; anomenar la divinitat Déu, Al·là o Jahvé […]. I menys encara comprenien per què s’havia de construir un temple cristià damunt del que havia sigut un temple sagrat musulmà o jueu.»
La immersió històrica no la fem només gràcies a l’exposició del context, sinó que la llengua també és una adaptació del parlar de l’època i l’estructura i els noms dels capítols ens remeten a la literatura medieval. No només llegim sobre literatura medieval sinó que en certa manera, també n’estem llegint.
Sembla que Rosa Sanchis no podria estar més lligada a la figura d’Isabel de Villena. Fa més de vint anys que treballa de professora de valencià a l’institut Isabel de Villena i amb aquesta novel·la dirigida sobretot a un públic juvenil, ha guanyat el premi Isabel de Villena dels Premis de la Ciutat de València justament amb una obra que revaloritza la figura i el llegat de l’abadessa. Així, es tanca un cercle de justícia poètica i de reconeixements merescuts.