Autoria: U.K. Le Guin. Traducció, Blanca Busquet
Títol: El món de Rocannon
Editorial: Raig Verd, Barcelona, 2023
Pàgines: 256

«Per quin llibre puc començar a llegir Ursula K. Le Guin?», és una pregunta que pot plantejar-se algú que vulgui introduir-se en la seva escriptura. Podríem fer una primera recomanació basant-nos en si aquest nou lector prefereix la ciència-ficció o la fantasia. Caldrà que l’advertim, però, que l’obra d’aquesta mestra de les lletres nord-americanes té una riquesa que la fa desbordar qualsevol etiqueta que se li miri de posar. En aquest sentit, per fer una recomanació més encertada encara, paga la pena fixar-nos en la resta de temes que explora i els jocs narratius que fa servir.

El món de Rocannon podria ser un molt bon punt d’entrada, si bé no és el que la majoria de nosaltres escolliria. Però anem a pams. Aquesta història és l’opera prima de l’autora. Un text publicat inicialment el 1966 i que, al documental Worlds of Ursula K. Le Guin, es defineix com una novel·la que, sense ser una obra mestra, ja supera el millor que van arribar a escriure molts altres autors consolidats. Una de les principals contribucions que Le Guin va fer a la literatura de ciència-ficció va ser crear l’Ekumen: una associació pacífica de mons, amb relacions horitzontals de poder, que col·laboren els uns amb els altres. La genialitat de Le Guin rau en com va utilitzar aquesta eina: li permetia ubicar cada història en un món diferent —amb la llibertat creativa que això suposa— però mantenint-se sempre dins d’aquest univers que, essencialment, se’ns planteja com una alternativa a la violència i els abusos de poder. Així, El món de Rocannon és la primera novel·la de les que creen aquesta constel·lació ekumènica i, com a tal, ja conté molts elements clau de la producció de l’autora.

La història ens presenta en Rocannon, un antropòleg que estudia un planeta remot —les societats del qual es troben en un estadi preindustrial, similar a l’Edat de Bronze— i que esdevé l’únic supervivent d’una massacre perpetrada per un grup militar amb aspiracions imperialistes que s’oposa a la Lliga de Tots els Mons. L’acompanyarem a ell i els seus companys de viatge en la missió de localitzar la base d’aquest grup armat i aconseguir avisar la Lliga de l’atac que està a punt de rebre. El text ens deixa amb un regust d’història d’aventures a l’espai, però els temes que planteja i la manera com els explora l’allunyen d’aquest arquetip d’història. Com és habitual en la narrativa de Le Guin, trobem un viatge de descoberta, reflexions antibel·licistes, una defensa del poder de la llengua i una exploració de les relacions interpersonals.

També cal destacar que la narració va acompanyada d’un pròleg: un relat breu que ja vam poder llegir a l’antologia Les dotze direccions del vent —un recull meravellós que ofereix una degustació dels diversos registres de la prosa de Le Guin— com a «El collaret de Semley». És un conte publicat un parell d’anys abans que la novel·la i funciona molt bé a l’hora d’introduir-nos en l’univers de Rocannon.

La crítica que es podria retreure al text s’agreuja, sobretot, per la nostra distància temporal: als anys seixanta, la presència de dones amb papers importants i personatges ben desenvolupats en històries de fantasia i ciència-ficció era, més aviat, una anomalia. Així doncs, i de la mateixa manera que podem assenyalar-ho en la trilogia original de Terramar, l’absència de dones és evident. Amb tot, també resulta molt gratificant veure l’evolució que fa Le Guin a partir d’aquest moment.

I ara tornem al començament. Ens preguntàvem quina era la millor via d’entrada als seus universos. Si un lector té un bagatge previ, aquest llibre resulta més gratificant ja que hi pot detectar les llavors d’idees i qüestions que l’autora treballarà en obres posteriors. Ara bé, el més important és entrar-hi i gaudir-ne i El món de Rocannon és un inici de viatge més que apassionant.