Mentre la lectora assaja d’escriure’n la ressenya, el violinista Jascha Heifetz toca la Xacona de la Partita en re menor de Bach. També l’ha tocada quan la vídua, un dels personatges principals de la novel·la, cercava la carpeta verda que li ha demanat la presidenta de la comunitat de veïns, de manera que la lectora ha pensat que crearia l’ambient ideal imitant aquella acció d’una de les múltiples personalitats de la vídua. Certament creu que ha estat una bona decisió: no només perquè les notes que volen de les mans de Heifetz són una delícia, sinó sobretot perquè així el seu text també es contagiarà de la música que sona. És important, es diu, per a ressenyar una novel·la que potser deu la seua existència a la música. Si més no, hi deu el títol i l’estructura. Hi deu, també, les mans de pianista de l’escriptor, Jordi Masó.
Perquè una xacona és una composició instrumental que avança a partir de variacions sobre un baix obstinat; un motiu melòdic es repeteix en el baix mentre les altres parts desenvolupen diverses variacions. A la novel·la, els mateixos personatges ballen amb distintes personalitats en cada història que es desenvolupa. Sota els mateixos noms viuen diverses vides i s’expressen en estils diferents. El lector els reconeix sempre, però cada vegada són uns. La Xacona de Masó és, doncs, un tipus d’intermedialitat: una imitació, en la literatura, de la forma d’una composició musical. A partir d’un motiu senzill —una vídua troba una carta d’amor d’una dona, Clara R., adreçada al marit que acaba de morir, Gustau— l’autor desenvolupa variacions molt diverses sobre el que s’esdevé, tantes com lletres de l’alfabet tenim, afegint-hi, encara, modulacions sobre diverses lletres. Així, per les ramificacions infinites de la història veiem passar un Gustau que és professor universitari, però també poeta, dentista, col·leccionista, músic, monitor de gimnàs, publicista i tantes professions com la imaginació de Masó li concedeix. La vídua s’abilla amb una colorada gamma de caràcters, i també ho fan els personatges secundaris, des de la filla i el gendre, fins a Clara R., el doctor Fígols, l’inspector Quintana o les dones de fer feines.
La lectora que ressenya la novel·la, mentre encara sent de fons la xacona de Bach, pensa, però, que aquest joc de variacions, aquest singular exercici literari, potser és més atractiu i divertit per a l’escriptor que el compon que no per al lector que l’escolta. Sobretot en els primers capítols, en què les variacions del motiu no han aconseguit captivar-la. Quan prossegueix la lectura l’interés augmenta una mica, però les modulacions tampoc no l’acaben de convéncer. Pensa, també, que potser és perquè el tempo és moderat, un andante o un moderato, que esdevé allegro en els capítols finals, o fins i tot vivace en els darrers paràgrafs.
Si la lectora considera que l’exercici té algun interés és perquè el joc no només se centra en els personatges, les variacions també afecten els espais i, sobretot, l’estil. Hi ha històries que segueixen els camins del clixé i melodies en què la realitat i la fantasia es barregen fins a fer aparéixer fantasmes i zombis: «aquesta vegada deixarem de banda els deliris fantàstics i serem realistes». Adverteix, llavors, que el narrador extradiegètic l’està apel·lant! En efecte, el narrador és al centre de la partitura i conversa amb ella des de l’inici, exercint la funció de control —la fonction de régie— que etiquetà Genette: «la peripècia de la dona que hem deixat asseguda al tamboret de la cuina bevent un got d’aigua presenta algunes variants interessants que convindria explorar», «algun narrador hauria de desenredar aquest fil i desenvolupar-lo. Per ara, deixem-lo aquí, fet un cabdell».
Es diu que el que li ha agradat de la novel·la és reconéixer algunes intertextualitats i no ser capaç de reconéixer-ne d’altres. Ha trobat intel·ligents la picada d’ullet a Cortázar o la imitació de l’estil de Joyce, i ha llegit passatges que bé podrien formar part d’un conte de Pere Calders: «l’insòlit deixa de ser-ho quan es torna rutina». Li entusiasmen les intertextualitats, sí: és medievalista. De fet, confessa que ha començat a escriure aquestes línies inspirant-se en el discurs que va proclamar a la fira de Frankfurt aquell escriptor brillant. Així ho pensa tot i així ho escriu, ara que arriba al nombre de caràcters recomanats per la revista per a la ressenya.