Sembla que retratar Barcelona haja estat una de les assignatures pendents de la novel·la catalana: la baula perduda que ens dificultaria l’acarament igualitari amb la resta de literatures europees. Tot i aquesta suposada mancança, la ciutat comtal no ha deixat d’esdevenir un dels grans espais de la ficció catalana. No debades en Sergi Pàmies se sacrificà i ens regalà La gran novel·la sobre Barcelona. Però novel·lar avui Barcelona és un exercici ben diferent del que feren Sagarra o Rodoreda. Sens dubte, una tasca complexa de la qual Andrea Genovart se n’ha sortit amb escreix a la primera novel·la, Consum preferent (Premi Llibres Anagrama de novel·la).
Ens situem, doncs, a la Barcelona actual de la mà de l’Alba, la protagonista i narradora, una jove que voreja la trentena. Ha estudiat Filosofia, cosa que l’ha obligat a redreçar el seu futur laboral cap al disseny gràfic. La novel·la es podria llegir com un viatge. L’Alba, però, l’emprén sense cap Virgili: assistim a una travessia sense rumb en un mar embravit per la precarietat, les relacions líquides i la manca d’oportunitats. El viatge té a l’horitzó la recerca d’una seguretat, d’una identitat. Tanmateix, ja pot imaginar-se el lector que ni s’albira, ni s’albirarà cap port segur. Potser, com diu la protagonista, «la vida ja és això, un notable baix». I només estem condemnats a la insignificança: saber que mai eixirem d’aquell mar embravit.
No obstant aquest viatge, l’acció és gairebé inexistent. Allò que interessa és penetrar i endinsar-se de ple en els pensaments de l’Alba. La novel·la es construeix a partir d’unes poques escenes. Una indigestió nocturna causada per un salmó engolit frenèticament, una nit de festa a casa d’un company de feina, una cita amb un amor —un amor?— de fa sis mesos, però que ningú no sabria definir, una jornada de treball esgotadora… són alguns dels quadres que configuren l’odissea urbana de la protagonista. Aquesta realitat, diguem-ne, exterior hi és, però només la sentim de tant en tant: solament és el pretext per alliberar i deixar fluir els pensaments de l’Alba. El lector queda absolutament absorbit per la veu interior de la protagonista. Només els diàlegs interrompen el torrent de pensaments i tornen a col·locar-nos momentàniament en la tassa del bany, en el sofà o en els carrers de Barcelona; i, tot seguit, sense solució de continuïtat, de nou ens situem dins del cap de l’Alba.
Ací entra en joc la clau de volta del llibre: l’estil. En el monòleg interior que impregna tota la narració, la veu de l’Alba esdevé un autèntic allau impossible d’aturar. És una veu de vegades lúcida, d’altres càustica, però sempre sense filtres, que permet captar-ne l’angoixa i les tribulacions provocades per la insatisfacció permanent amb les amistats, el treball i amb si mateixa. De fet, l’única que es col·loca un tamís és la mateixa protagonista en els seus diàlegs; i així s’obri una escletxa insalvable entre allò que pensa i allò que diu o fa, tot aprofundint en les seues contradiccions. Així les coses, la mancança de filtres obliga l’autora a jugar amb el llenguatge. El pensament de l’Alba arriba a ser inconnex i irracional, ple de repeticions, però no per això difícil de resseguir.
També, són constants les interferències idiomàtiques, sobretot del castellà i de l’anglés. Les contínues aparicions de frases fetes o de diàlegs en castellà han estat matèria de crítica i debat. Hi ha qui hi veu la validació i normalització del bilingüisme social i d’un marc mental espanyolista (article Anna Punsoda i Júlia Ojeda), i hi ha qui veu un joc propi de la ficció amb l’idiolecte del personatge (article Manel Ollé). Si bé ningú no pot obviar la dimensió política de les arts, en general, i la literatura, en particular, tampoc no podem convertir-nos en jutges que atribuesquen més o menys valor estètic basant-nos simplement en la tria lingüística de l’autor. Hem de menystenir, per exemple, la narrativa de Ramon Solsona per incorporar personatges que parlen en castellà? Ho dubte, sincerament. Siga com siga, el fet positiu de tot plegat és que se’n parle i se’n discutesca. Ja ho deia sant Joan —Fuster—: la crítica literària és la consciència de la mateixa literatura.
Fet i fet, Andrea Genovart ha aconseguit fer-se una veu pròpia en el panorama literari català amb una proposta força atrevida i personal. I ací és necessari trencar amb el tòpic de novel·la generacional. Una etiqueta que minimitza i redueix la potència literària del producte, i que, d’altra banda, només s’empra quan l’autora és jove. Evidentment que en aquesta novel·la el focus se situa en una dona jove, però perquè som els joves els qui més patim la tirania i les violències del sistema en què vivim. Tanmateix, aquest viatge sense rumb també és el de qualsevol persona, tinga trenta, quaranta o cinquanta anys. Tots vivim en ciutats que silencien i despersonalitzen l’individu. Per això, Consum preferent és el crit ofegat i sord d’Ervard Munch contra una realitat travessada pels preus dels lloguers desorbitats, la precarietat i el discurs pervers de l’esforç. Un crit que, en aquest cas, es posa en boca d’una joventut que, com la protagonista amb el seu salmó, és incapaç de pair la realitat. Recordeu-ne el nom: Andrea Genovart.