Amb la novel·la Amor sense món, Miquel Esteve emprén l’àrdua tasca d’introduir-nos en la complexa i polèmica relació entre dues grans figures de la filosofia del segle XX: Hannah Arendt i Martin Heidegger. L’obra abraça un arc cronològic de mig segle, des que es coneixen el 1925 a la Universitat de Marburg fins al final de les seues vides. La passió inicial està marcada per una desigualtat de poder evident: ella, alumna de díhuit anys, soltera; ell, professor universitari de trenta-cinc anys, casat i amb dos fills.
La novel·la no només ens presenta la relació intermitent i contradictòria entre Arendt i Heidegger, sinó que té l’encert d’oferir una visió més àmplia de les seues vides. Així, inclou aspectes importants de l’evolució personal i política: el suport de Heidegger a Hitler; l’exili d’Arendt, jueva, als Estats Units, on va escriure el seu famós Eichmann a Jerusalem. A més a més, hi apareixen altres personatges rellevants, com ara el també filòsof Karl Jaspers, amic comú, o Elfride Petri, esposa de Heidegger. Quant als passatges sobre les vicissituds històriques, especialment punyent, encara que breu, és la descripció de les vivències d’Arendt al camp d’internament de Gurs, a França, on la filòsofa va ser retinguda quan va haver de fugir de l’Alemanya nazi.
El llibre està estructurat en tres parts, segons les etapes de la relació entre Arendt i Heidegger. Els nombrosos i breus capítols que conformen cada part, cadascun amb una data i ubicació concretes, van conformant un calidoscopi que permet resseguir els respectius esdeveniments vitals. La claredat dels capítols i la connexió que s’estableix entre ells, així com el paratext final de les cronologies de les biografies evita que la diversitat d’espais, llocs i noms provoque confusió en la lectura.
Així doncs, l’autor dona forma literària, de manera lleugera i atractiva, a una relació històrica bastant desconeguda pel públic general. No obstant això, cal advertir que aquesta senzillesa pot limitar la novel·la: en el seu esforç d’oferir un argument accessible per a la lectura no avesada en la topografia alemanya o en les personalitats del moment, el text incorre de vegades en redundàncies i explicacions excessives que poden resultar artificioses.
L’obra, que pren com a font documental principal l’epistolari entre Arendt i Heidegger, se centra més en l’aspecte personal i sentimental de les seues vides que no en la seua contribució acadèmica i filosòfica. De nou, això interessarà a un públic general, i no tant a les persones que, familiaritzades amb el dit epistolari i la producció teòrica d’aquestes grans figures, vulguen aprofundir-hi.
Com a aspecte negatiu de la novel·la, cal assenyalar que l’autor recorre poques però notables vegades a estereotips de gènere que destorben la lectura. En ple 2023, no hauríem d’haver superat el recurs fàcil i suat d’atribuir accions i pensaments dels personatges femenins a l’instint femení o a la passió femenina? Una altra problemàtica que, ja des del títol, presenta la novel·la és la neutralització de les dinàmiques que podríem titllar d’abusives dins de la relació. Si bé és cert que aquestes dinàmiques insanes sovint s’hi subratllen, no és menys cert que acaben negligint-s’hi, ja que al capdavall la relació acaba sent ponderada en termes d’amor, la qual cosa dificulta una exploració més profunda a què aspira una lectura crítica.
No hi ha dubte, doncs, que Amor sense món és una novel·la amb certes mancances i limitacions. No obstant això, s’ha de reconéixer que ofereix una lectura lleugera i entretinguda i que, en definitiva, té el mèrit d’acostar d’una manera amable les complexitats de les trajectòries vitals d’Arendt i de Heidegger a un públic general.