Iolanda Batallé és un nom de dona lligat al món dels llibres i la cultura des de fa més de vint anys: escriptora, editora, gestora, professora… L’anterior directora de l’Institut Ramon Llull parla amb Caràcters poc abans de deixar el càrrec sobre la seua trajectòria, els seus projectes i el seu concepte de la literatura.
Ocupes el càrrec de directora de l’Institut Ramon Llull des de setembre de 2018 i has estat la primera dona en assumir-lo des de la seua fundació.
Sí, en efecte, soc la primera directora en els dinou anys de vida que té la institució. Crec que és important que els joves disposen de models de dones professionals en llocs de responsabilitat i que, quan les dones accedim a aquests llocs, fem un esforç per canviar les maneres de treballar. Una cosa tan simple com dirigir sense trepitjar ningú, per exemple. Al Llull hem creat un Pla d’Igualtat i de Transparència, fomentem un bon ambient, formem equip… És una feina de formigueta que acaba percebent-se i agraint-se.
Durant aquests anys al capdavant de tan simbòlica institució, quina ha estat la cosa que més t’ha alegrat i quina la que més t’ha decebut?
Molt emocionant va ser la trobada de docents de català que vam celebrar a Palma l’any 2019, i que estava prevista a València per al 2020 i, finalment, vam fer online. Per a mi, el professorat és l’essència del Llull: el trampolí per a formar futurs traductors, gestors culturals, persones que s’enamoraran de la nostra llengua i cultura… Decepcions? Soc lluitadora i positiva i tot el que no m’agrada ho prenc com un repte que cal superar. Per tant, seguint la línia dels anteriors directors, m’agradaria aconseguir que la Generalitat Valenciana entre oficialment a la governança del consorci del Llull, una fita importantíssima que voldria assolir durant la meua direcció.
Del teu pas pel Llull, què t’agradaria que es recordara? Quina empremta estàs treballant per deixar-hi?
La missió del Llull és donar a conèixer al món la llengua i la cultura catalanes. I si no hi arribem físicament, hem de fer-ho digitalment. Som forts en contactes, xarxa i continguts, i si ho connectem bé tot podem arribar virtualment a qualsevol lloc. En aquest sentit, treballem des de fa mesos en la revista digital Paperllull, una publicació setmanal amb contingut específic sobre totes les disciplines (art, pensament, literatura, traducció, arquitectura, etc.) que aborda el nostre organisme. Traiem els articles en català, castellà i anglès, i en un futur, en més llengües. Així mateix, des del principi vaig engegar un projecte importantíssim que m’agradaria consolidar: les residències faberllull, que es proposen acollir professionals de diferents llocs del món en el nostre territori (la primera residència ha tingut lloc a Olot) per a conviure, aprendre i compartir experiències. En tornar als seus països d’origen, aquestes persones seran els nostres millors ambaixadors.
Com a editora, i també com a escriptora i com a docent, t’has mogut sempre entre diverses llengües. Què t’ha aportat, tant a nivell laboral com professional, el teu multilingüisme?
Soc una grandíssima defensora del plurilingüisme. Em sento còmoda en català, castellà, anglès i francès, i també he estudiat alemany, italià, portuguès i, fins i tot, serbocroat. Conèixer llengües et fa valorar la diferència i apreciar la diversitat cultural, et fa més ric i més obert als matisos, et dona la capacitat d’entendre el món sencer com si fos casa teua. Com a lectora, m’ha permès llegir manuscrits en llengües originals, i com a autora o com a directora, parlar l’idioma del lloc on arribes a presentar un llibre o participar en una trobada, connectant amb la gent de la millor manera possible.
Què pot fer la literatura en català per a ser més llegida, i amb més normalitat, fora de l’àmbit lingüístic?
Moltes de les coses que ja estem fent. Durant els meus vint anys al món editorial, he comprovat que és complicat aconseguir que es facen traduccions dels llibres que edites en català. Sovint, si l’obra no està publicada també en castellà, és difícil que les editorials estrangeres s’acosten a ella, perquè manquen de lectors en català. Per això el Llull està col·laborant a fer arribar les obres dels Països Catalans arreu del món, amb ajudes a la traducció, connectant editors amb traductors, participant en les fires literàries més rellevants… I hem de seguir creixent per aquesta via. De fet, l’àmbit anglosaxó és el gran repte, perquè sempre ha estat el més reticent a traduir.
Parlem del món editorial que tan bé coneixes. Has treballat a Random House i per al grup Enciclopèdia Catalana, vas rellançar «La Galera», has creat segells que han assolit un lloc important en el panorama cultural, com Bridge, :Rata_ i Catedral. Quina és la clau perquè un segell funcione i es mantinga viu?
Vaig començar amb Núria Cabutí a Random House. Ella em va contractar fa més de vint anys i és una de les meues mestres. El 2009 vaig crear Brigde, dins d’Enciclopèdia Catalana, un segell de llibres artístics i també de llibres d’humor o sàtira. I a partir de 2014 comence a treballar en Catedral i :Rata_. La darrera fou el meu projecte més personal. A :Rata_ es publiquen pocs títols, cinc o sis llibres a l’any, però sempre estan escrits des de la necessitat per part dels autors. És una literatura intensa, literària però propera, que en pocs anys ha tingut guanyadors del Booker Prize, com Han Kang, o del Nobel, com Olga Tokarczuk. I això s’ha combinat amb veus de producció pròpia, com Xoan Bello, Natàlia Cerezo o David Monteagudo. Quina és la clau? Treballar molt, estimar els llibres que publiques, creure en ells, sentir que pots defensar-los durant anys com a editora. També cal tenir un criteri clar sobre quina és la veu del teu segell. Perquè una editorial és un catàleg i has d’aconseguir que els lectors es fidelitzen al que ofereixes i vulguen ser de :Rata_.
Quines editorials en català segueixes i admires?
En són moltes! I és molt difícil escollir entre tantíssimes que fan una feina excel·lent… Edicions 1984, Periscopi, L’Altra, 3i4, Media Vaca (ho compre tot de la valenciana Media Vaca, m’encanta!)… En poesia, Jardins de Samarcanda. També estan treballant amb criteri i amb rigor editorials com Les Hores o Males Herbes.
Parlem de la teua faceta de creadora: has publicat la novel·la La memòria de les formigues (2009), el recull de contes El límit exacte dels nostres cossos (2011) i vas obtenir el premi de novel·la Prudenci Bertrana amb Faré tot el que tu vulguis l’any 2013. Quina relació mantens ara mateix amb la creació literària?
Escric des de molt petita, però he tingut poca necessitat de publicar, tal vegada per la meua coneixença del món editorial i de l’excés de publicacions que el saturen. No tinc pressa a engrandir-lo. Des que vaig guanyar el premi el 2013 no he tornat a publicar. Estic escrivint lentament un parell de textos que tinc aturats des de fa un temps, perquè la direcció del Llull em té absorbida al cent per cent. Però he de dir que cada vegada m’interessa més la no-ficció literària i la poesia. El darrer llibre, Faré tot el que tu vulguis, em va esgotar molt: va tindre un gran ressò en català i li vaig haver de dedicar més de mig any a la promoció. Deliberadament, he decidit no publicar des d’allò. Però, mentrestant, el que es va coent dins meu és no-ficció literària, una veu poètica que creix… Aquest desitjat silenci llarg va cuinant alguna cosa dins de mi i, quan deixe de tindre un càrrec públic, quan tinga més temps, sortirà.
Què busques quan escrius ficció?
Busco entendre i busco compartir, arribar als altres i generar-los plaer. M’emociona quan em contacten lectors i lectores i em diuen que, en llegir els meus textos, s’han commogut o s’han sentit identificats. Busco també atrevir-me a fer les coses d’una altra manera, a donar veu a qui històricament no l’ha tinguda. En la meua literatura les dones tenen un gran protagonisme, perquè una de les meues batalles com a escriptora, com a directora i com a persona, és dir les coses, deixar de callar. Dir allò que sento que s’ha de dir. I busco ser llegida des de la necessitat, en línia amb l’esperit dels autors de :Rata_, que és l’esperit que crec que ha de justificar tota escriptura. Busco, en definitiva, ser-hi i que el lector hi sigui, igual que a la vida.
Què llig Iolanda Batallé? Recomana’ns un grapat de títols que paguen la pena.
Sempre llegeixo molts llibres alhora. He tornat a la literatura de viatges, que m’agrada molt, i estic llegint The songlines, de Bruce Chatwin. També molta poesia: L’amor no ho és tot, d’Edna St Vincent, al mateix temps que la seua biografia, o tota l’obra poètica de la portuguesa Florbela Espanca. L’Adrienne Rich, la Montserrat Abelló… em fascinen. Uns dels darrers poemaris que he llegit és Ameba, d’Anna Gual. M’interessen també els llibres sobre meditació, pensament i religions del món, així com les correspondències i les biografies. Ah! I llegeixo tot el que publica un valencià que adoro: Manuel Baixauli, darrerament, la seua novel·la Ignot.