De l’ofici de llibreter ja se n’ha explicat la cara fosca: la que resa, per contra de la imatge romàntica de qui passa les hores llegint darrere el taulell, que aquesta professió consisteix més aviat a buidar i omplir caixes, suportar les rareses particulars de la clientela i supeditar el fil de les lectures personals a un catàleg de lectures sustentades no en la qualitat literària o en els desitjos personals com a lector sinó en les lògiques d’aquesta maquinària que s’anomena Mercat i que tot ho esprem i tot s’ho empassa. Probablement és veritat, almenys durant una gran part dels moments del dia a dia. És allò que deia Orwell al seu famós assaig Bookshop memories, en què recorda els dies que va treballar en una llibreria de vell al nord de Londres: que quan va fer de llibreter és quan amb més implacabilitat va perdre el seu amor pels llibres. Però tot això ja s’ha explicat.

El cas és que a la llibreria Documenta li dec, a títol personal, el gest d’haver-me fet recuperar aquest amor que jo també havia perdut durant els anys que vaig treballar a La Casa del Llibre. Allí, sotmès al ritme frenètic i indiscriminat de les novetats que arribaven cada setmana, encara m’obligaven a tenir la dubtosa habilitat de saber vendre llibres que, literàriament parlant, valien menys que un ral, més enllà del parer personal que jo en pogués tenir. És fàcil de comprendre que, així, sigui complicat d’establir complicitats (i fins i tot disputes!) amb qualsevol persona que vingués a comprar un llibre. A la Documenta tot funciona d’una altra manera: tinc la llibertat (va car, aquest luxe) d’opinar. Perquè s’entén, aquí, la llibreria no com un simple i vulgar espai de compravenda, sinó com un lloc des d’on generar discurs ―literari i cultural―, i situar l’ofici en un context que transcendeixi el maleït i necessari intercanvi del paper moneda.

I és que la literatura ja ho té, això: és llibertària, va a la seva, i només et respon si tu l’entomes amb el mateix esperit. I aquest era l’esperit de la Documenta quan la van fundar l’any setanta-cinc en Josep Cots i en Ramon Planes. Tant és així que fins i tot va rebre algun còctel Molotov durant els primers anys de post; tant és així que l’any vuitanta la llibreria va fundar el Premi Documenta, atorgat a escriptors menors de trenta-cinc anys, un premi que encara dura i que ara per ara és un dels més prestigiosos pel que fa a la narrativa jove del país.

I tant és així, també, que amb la Nura, companya d’horaris i de guerra, ens hem decidit a tirar-nos pel barranc i encetar, sota l’empara de la Documenta ―capitanejada per l’Èric el Arco―, un petit segell de poesia que duu el nom de Documents Documenta i en el qual hi publicarem, si la cosa vol marxar, tres títols l’any. Vol ser un espai per a poetes joves, i també un espai des d’on recuperar algunes veus que (precisament perquè no responen a expectatives comercials) ens hagin passat per alt, i on, en la mesura que sigui possible, també procurarem de publicar autors i autores inèdits. Com que de calés ja sabem que no en farem, només hi ha una premissa, d’acord amb els preceptes de la llibreria: intentar afectar el teixit poètic de la trinxera estant.

El primer número, que ha sortit aquest desembre passat, es titula Apunts per a un incendi dels ulls i el signa el poeta Gabriel Ventura. És un llibre especial i críptic, una reflexió encoberta sobre la iconoclàstia en el llenguatge. És, al meu entendre, el seu millor poemari. Per Sant Jordi publicarem el nou llibre del santpolenc Oriol Sauleda, un poeta outsider capaç de sostenir la seva irreverència en el registre formal de la sèptima. Pels volts de setembre, la Roser Bastida, que ha trenat una poètica molt personal dins l’imaginari narratiu d’uns personatges que enamoren. I per Nadal que ve, la primera recuperació: la poesia completa de Jordi Pope, un dels autors de la contracultura que més ha influït les generacions posteriors sense que gairebé se n’hagi adonat ningú, a càrrec de Guim Valls.

Això només acaba de començar, i no té aturador. A la Documenta, ja ho sabeu, les portes són obertes. Benvinguts a la trinxera.