«Acceptant la ploma que sovint greus mals descansa»
(Roís de Corella, Tragèdia de Caldesa)
I Joan Fuster, tot llegint-lo, resumia: «L’eficàcia catàrtica de la literatura». Tenim al davant els «deures» marcats per Enric Bou (1993): «En els papers privats, confessionals, com els dietaris…, hem de trobar tres elements: el narrador que escriu en primera persona sobre ell mateix; escriu sobre la realitat diària, immediata i produeix un informe escrit, el diari». Per ací van els propòsits del dietarista de Beniopa. Si bé, cal una puntualització inicial: «m’agrada la primera persona del plural» (Oc 1989); no sap ―ni vol― escriure, ni viure, entotsolat. Són assídues les referències a col·lectius vitals: família, amics, companys, escriptors, músics, historiadors i el poble anònim. I s’hi proposa una conversa ―unes quantes!―. «Amb el dietari puc fruir del pas de les hores, d’una conversa amena, de lectures…». O intercanvia gustos i opinions amb altres dietaristes: Rafa Gomar, J. M. Castellet, T. Mollà, Simona Škrabec, A. Gide…
Una «crònica confeccionada per la voluntat d’indagar, d’establir un diàleg i poder inspirar al seu torn un altre pensament», deia en Per espaiar la malenconia (1995). Un diàleg que dimana, titularment, d’un sermó de sant Vicent Ferrer. «La bèstia en què cavalcam és lo temps, que corre amb quatre rodes: quatre temps que són en l’any»: primavera, estiu, tardor i hivern. I proclama: «el dietari és el ramal que pose a la bèstia»; d’això se’n diu voler ser bon conductor pels camins de la vida, la literària i l’altra. La marxa de la cavalcada la insinua la portada: Les tres edats de l’Home i la Mort, de Hans Baldung.
Si volíem parlar dels temes d’aquest «egodocument»… els dietaris, explicacions històriques i polítiques, l’amistat, la brevetat de la vida / l’edat / la mort («la lacerant sensació que tot s’enfuig, en aquest tràmit breu entre el naixement i la mort.»), les emocions estètiques i paisatgístiques, les lectures «que ens són nutrícia», la preocupació pel país i la seua llengua, i unes «minúcies autobiogràfiques» ―J. Fuster dixit: «jo m’he d’esforçar a ‘literaturitzar’ el que visc i el que faig, i a apostar una mica per la reflexió que flirteja amb l’assaig. Sobre la novel·la històrica, una conclusió: «pot ajudar a explorar el que jo dic als alumnes el dark side of the moon. Em permeten una llibertat que la història no em consent.»
De les variades narracions autobiogràfiques, destaquem «Sant Antoni», «Amistat i cultura», «Paella coral», «Déu, l’apòstol i els creients» i «Santiago de Compostel·la»: festes de poble, amistat festejada, visió fusteriana del País, jornades amb historiadors.
Dels comentaris sobre tantes lectures, en triaríem les Cròniques de Bob Dylan («Entre l’art i la vida»), Tot entra en els pes (dietari de Toni Mollà), o El Crist de nou crucificat (de Kazantzakis).
Ferran Garcia-Oliver deixa anar frases populars ―i algun aforisme personal―, dins les narracions o exposicions acadèmiques. Un acoblament tan senzill com elegant, sobretot en l’escreix de frases fetes (una opulència!); aquesta se l’aplica: «als vint anys, tenia l’ànima revoltada i ‘el cap ple de pardals’». I un aforisme: «En els pobles perdedors la història adquireix un pes excessiu, en els vencedors esdevé un opiaci.»
Diu en el pròleg que «les quatre rodes són les quatre estacions», calendari i música ben juntets, són els freqüents «moments musicals». «I soc aquell ocell,… / que canta només per tu…», diu Bob Dylan per obrir la cavalcada, que acabarem amb solfa: «la cançó de Yusufaki». La música és un referent constant en el dietari de Garcia-Oliver, i en la seua vida. La gamma de referències n’és variada; situacions en què apareix decorant ―festes, records, reflexions específiques― o de protagonista.
El mateix diríem dels moments vitals del ciutadà de Beniopa, Ferran. «Les converses planejaven sobre coses divines i humanes, sempre el Dylan i el Pau Riba com dos dels referents inexcusables». De les «reflexions», una mostra: Un tender del poble diu: «Hauríem de ser com la banda de música, tots els instruments a una veu, aixina tot sona com els àngels.» Els instruments hi sonen ―la guitarra sobretot― «les guitarres condimentaven les cançons amb què somiàvem un país nou». El mot música hi llueix: cançó, ball… I dels «músics o cantants», a més del Bob Dylan, Carles Pastor, Pep Laguarda («que ha farcit la meua biografia de moments esplèndids, gràcies a les cançons de Brossa d’ahir», Ovidi Montllor. I altres: Bach i Mozart ―«vull dir Europa».
Finalment, uns tocs d’estil: metàfores, comparacions i, sobretot, personificacions de la natura. Sovinteja la cita literària per arredonir una reflexió: «Faig ‘tebeos per a intel·lectuals’, com aquest, que en diria Joan Fuster». I, una de final: «L’últim sol de l’any el veiem al Pla dels Dubots. A punt de pondre’s el sol, Llúcia s’adona que s’ha deixat damunt la taula el poema de Vinyoli, “Primer d’any…”».
Cavalcant sobre la bèstia, el lector creu estar vivint el que conta ―o afirma― l’escriptor.