L’auditori de Görlitz és un text volgudament, o necessàriament, fragmentari sobre la relació entre l’absència i la poesia, o entre la pèrdua i la poesia. Per a Farré és l’absència, més que el dolor, el motor que genera el poema, allò que l’alimenta i el fa necessari. Hom escriu per omplir un buit que en realitat el text líric no acaba d’omplir, sembla dir-nos, però sí que permet evocar-ne la memòria.
L’assaig de Farré recorre i relaciona l’obra d’alguns dels grans poetes contemporanis, establint-hi continuïtats i ruptures a l’encalç d’una idea de poesia, aquella capaç de convertir-se en «baluard de la memòria», en un espai i en un temps (Europa, segle xx) definits per l’oblit, la pèrdua i l’absència.
El segle en què la pèrdua ha esdevingut l’equipatge més feixuc de milions de persones, en què els fets històrics més terribles semblava que havien de portar l’art de la paraula a un abisme de silenci (la frase d’Adorno); ha estat, també, el segle en què els poetes van demostrar (Celan) que la poesia es feia més necessària que mai. No tant perquè la creació poètica tinga cap poder transformador, sinó perquè davant de certs esdeveniments «ha de poder posar-los en dubte, revelar-los» i perquè, al capdavall, és en el llenguatge on el poeta troba «el seu territori, perquè en tots els altres àmbits és un desplaçat».
La poesia no és, tampoc, un consol per a la víctima, sinó una incitació a la reflexió. Una peça artística feta de llenguatge que és capaç de recuperar, sovint amb un esforç titànic, la memòria individual del poeta que, però, ha patit el mateix dolor que altres milions de persones que han estat perseguides per causes polítiques, desplaçades, recloses en camps de concentració o aniquilades: «m’interessa la unió entre poesia i pensament, la reflexió, i la manera d’expressió de la pèrdua, sigui com sigui aquesta, però la introducció d’una dimensió històrica és un dels elements per a mi més importants de la poesia del segle xx».
Farré llegeix la poesia de Mandelstam, Tsvetàieva i Akhmàtova, de Gelman, de Celan, de Milosz, de Heaney, de Rózewicz, entre d’altres, per trobar els motius i les maneres d’aquests poetes i per descobrir-hi la necessitat de l’impuls creatiu. L’auditori de Görlitz és un exercici de lectura intel·ligent i honest capaç d’imbricar la pròpia experiència de l’autor com a lector, poeta i traductor, amb les pulsions i els corrents de fons que han mogut l’obra d’alguns dels autors fonamentals.
Un dels fils dels que estira per tal de reflexionar sobre la funció de la poesia són els poemes que Auden, Carlos Williams i Rozewicz escriuen a partir d’un quadre de Brueghel. Al llenç, la caiguda d’Ícar succeeix entre la indiferència del món. En cadascun dels poemes, s’intensifica la sensació que l’art no té cap funció, cap incidència i que, com quan el cos d’Ícar s’enfonsa a la badia amb un imperceptible xipolleig, el món segueix amb les seues coses després que l’artista haja parlat. I tanmateix, subratlla Farré, la poesia sí que té una funció: la de mirar el món i veure-hi Ícar que s’enfonsa, i evocar-lo, fer-lo reviure amb paraules, com Orfeu. La poesia, com la fotografia, té la funció de «fer ressaltar allò que queda amagat, allò que queda al marge» ens diu Farré comentant un llibre de fotografies de temàtica concentracionària.
L’assaig de Farré salta d’un tema a l’altre (de la traducció, a la pròpia experiència com a lector, de la idea d’inspiració a la sensació d’estranyament), sense allunyar-se mai gaire del tema central que l’impulsa. Amb l’estructura fragmentària, apedaça una lectura de la poesia europea (i no només de l’europea) que ha donat testimoni, amb la paraula, d’un segle presidit pel desplaçament, l’absència, l’oblit i la pèrdua. Enfront de tot això, diu Farré: «La poesia és la mirada, és la imatge que queda fixa, és la memòria que desperta un i altre cop la consciència». I encara: «La creació d’un llenguatge i d’un món, d’omplir un buit, donar sentit a una pèrdua. Tot això és el que fa el poema contemporani».