Àngels Moreno ha superat en menys de huit anys i cinc poemaris —l’inicial Clarobscur (2014), «el cim hermètic» Extrema al·legoria i els ja madurs L’usurpador, L’agulla i Exposició— l’etiqueta de jove i de promesa. El seu llibre més rodó és Exposició (2022), editat per Documenta, el que tractem hui, i el d’estructura més lliure. La primera cita del llibre, de Nathalie Léger, és una bona captatio benevolentiae: «L’obra pot resultar caòtica ja que els materials són heteròclits […] i tanmateix reina l’harmonia, tot avança, ens atrapa el principi mateix de la composició». L’Exposició és circular: des de l’«Inicia un camí terrible.» (p. 9) arribem a «L’escriptura recull allò que vessa: tornem al punt de l’inici.» (p. 110). L’estructura és discontínua, ja defesa per Moreno a l’autoepíleg de L’agulla, potser perquè «La unitat és mentida». Aquesta decisió compositiva és un encert ja que, com llegim a L’usurpador, «en la fractura / s’anuncia per fi el misteri, / un contracte arriscat». De fet el mot fractura era l’únic solt a Clarobscur.
Aquesta «alliberació partida» o «fascinació fragmentada» és just el que enyoràvem en la massa compacta i hipertextual de L’agulla. Potser és un error de qui escriu per no fer cas del consell següent de Moreno davant aquesta obra incòmoda i inclassificable: «No hi ha més enllà / que deixar-se endur». A L’agulla pensem que Moreno deia massa de «tot aquest excés», i massa seguit, sense pausa —tampoc gràfica— ofegant-ne la lectura i impedint, en un dels seus isomots preferits, la visió sencera de l’obra. Ací, en Exposició, hi ha la mateixa ambició i gran altura intel·lectuals, la mescla intergenèrica (narració, assaig, poesia) i lèxica (mèdica i filosòfica) i la bellesa imatgística, marques de la casa Àngels Moreno, però almenys, a diferència del monòleg de L’agulla, qui llig pot aturar-s’hi, respirar i (ad)mirar. La fragmentació dels textos i dels paràgrafs i l’aïllament de les línies enfortix la imatge-raonament com la següent: «L’inexistent la travessa i tota ella viu representant-se». Tampoc els pocs poemes en vers del llibre es lliuren d’aquesta fractura; es concentren cap a la fi de la llarga part inicial anomenada «Retaule de la Passió», com ajudant-nos, per fi, a relaxar-nos: en concret, dins la subsecció «Moira» i en el text final «Antífona».
La llengua de Moreno és riquíssima. Destaca el registre culte literari, és clar, però també el mèdic propi de la seua professió, com aquest exemple: «Imagina: desferres humanes fitant-te el cos amb la hipersexualització dopanímica, l’afàsia farmacològica». Trobem casos clínics de follia reals i reflexions sobre si aquesta (inclosa la de l’amor) es pot guarir. Les malalties o actes contra la salut són abundants: càncer, sobredosi, suïcidis etcètera. Si a L’agulla reflexionava sobretot sobre l’alzhèimer, ací domina la bogeria. De vegades el llenguatge mèdic és filtrat literàriament com en la imatge final d’aquesta enumeració: «el parkisonisme, la bava, la silueta monosíl·laba». I alhora trobem el registre col·loquial dins imatges familiars, casolanes, fins i tot diminutius íntims, ben valencians, en invocacions com les següents: «mudadeta de llum», «morteta en vida» i «angeleta meva». Predestinada pel seu nom i cognom, veiem com regna la paradoxa; en copiem dues més: «la perversió de destruir-se pel voler» i «recolliré conreus per oferir-te pobresa».
Pel que fa a la narrativa, la secció «Stulfera navis» és la més bretoniana. Llegim un tràveling lateral, a la Duras, on un ella —sempre en minúscula, i per empatia ficcional sempre la mateixa— es mou: «travessant els ponts de la boira […] camina pel passadís, diu que Ell l’espera […] s’atura en el passadís […] immòbil al buit de l’escala […] conduïda al menjador [del psiquiàtric] […] i es llança escales avall on deia que l’esperaven els braços d’Ell». Hi ha d’altres salts i caigudes al llibre de pacients masculins salpebrant de sang el llibre. L’anomenat ell només és majúscul als ulls d’ella. Qui és? L’enamorat que la rebutja («ja no la rebia»), el fill mort per una caiguda (ací, p. 80 i en la llunyana p. 32), és un Déu anhelat o, simplement, «l’Amat que no existeix», el deliri boig d’ella? Els moviments d’aquesta s’acompanyen amb les seues paraules lúcides en cursiva i en estil directe i es tallen amb digressions del jo líric, potser alter ego de la Moreno metgessa.
Aquest jo líric analitza el cas clínic seu alhora que reflexiona metafòricament sobre la passió (un exemple: «la forma més antiga de la passió, la por i el deliri —el poema»), sobre la bogeria i el suïcidi i denuncia praxis «sàdiques» —«la ficció els atrapa»— en nom de «Déu, ciència i psiquiatria» com l’internament forçat («S’esporga de la societat com qui treu la pols dels mobles») i la lobotomia («Amb l’operació […] van extreure una flor»). El principi de realitat, de l’U, la Llei i un Pare sempre «adorable» sacrifiquen els «beats» pacients empindolats. El jo líric al seu torn també sofrix la visita al psiquiàtric: «Jo ho he vist, ho juro que ho he vist». El que ens conta i ens descriu sovint són «visions cruels» que ens posen els pèls de punta; recordem especialment una misteriosa sessió fotogràfica a Barcelona el 18 i un ball inoblidable amb un pacient, un ball rilkià, «bell perquè era horrible». El jo-metge(ssa, insà?) es debat internament entre el que voldria com a persona empàtica i el que ha de fer com a professional. Tenim també una sòlida visió feminista amb els versos del «som totes» (a L’agulla llegíem «L’àvia som totes») i amb la denúncia de l’amor (?) tòxic i de l’obligatorietat de la «fillada».
Des del punt de vista retòric «la verema de les imatges» és esponerosa. Moreno domina el símil i algun es repetix com «l’amor com esventrar-se». També conrea les metàfores A o B («L’ull o el contacte») i A: B («Imatge: allò que s’imprimeix en el fons de l’ésser i no marxa.»); però sobretot hi destaca la metàfora A és B, sovint una definició aforística. En copiem tres exemples: «El llenguatge és una mort», «Mirar és resar» i «La visió és l’èxtasi de l’escriptura, la resta que queda i assassina l’altre». A Exposició continua la reflexió apassionada i lúcida de Moreno sobre la imatge i la fotografia, l’alteritat i la poesia encetada a L’agulla i desenvolupada assagísticament a la revista El Temps de les Arts. Hi ha imatges casolanes i potents com les veus i les ànimes caient com a mosques. Però al nostre parer destaquen les imatges surreals mereixedores d’una lectura psicoanalítica impossible per a qui escriu açò; en copiem dues: «L’Amor corba els miralls» i «sobre l’amor com a pol·len de la carn». L’únic que gosem afirmar sobre aquesta lectura, és que a Exposició tot penetra: la llei (88), la realitat (93), l’amor (92), el deliri (102) i fins i tot la casa (104); al capdavall, com diu l’aforisme morenià: «Traspassar: propietat natural de la imatge».
Ens trobem davant d’una escriptura fortament intel·lectual i també sonora, plàstica, mengívola fins al canibalisme intertextual, «delirant». Copiem dos exemples preciosos: «Ull maquinari, larva del llenguatge.» i «pobreta espillejada, desllenguada». Com veiem la metapoesia i el metallenguatge hi són ben presents. Al capdavall, com confessa el jo líric, l’amor és una paraula. Els lectors i les lectores gaudiran del plaer del reconeixement d’abundants cites explícites (al mig i al peu de pàgina, en cursiva o no i algunes desvelades a la fi del llibre) i algunes de deduïbles. Totes aquestes veus ens menen a un dels punts claus del llibre: qui parla a Exposició? Un exemple per demostrar la problemàtica: les oracions en cursiva de la secció «Una carronya domèstica après Baudelaire» les diu, com es desvela, a la fi, el jo líric («li dic») o són veus diferents? És el jo líric el mateix en tota Exposició, és un i/o l’altre? Què fem quan «la tercera persona és mentida» i alhora és «el jo fet teatre»? Potser ens queda el tu, aquest que malda per definir-se al segon text del llibre entre monòlegs interiors apuntats? El joc de cursives, cites i veus superposades creen un efecte especular.
De fet tot en Exposició, des del títol, esdevé un mirall, fins que cap a la fi del llibre comencen metapoèticament a acumular-se vidres trencats. Veiem al llarg del llibre una dona masturbant-se a l’espill. Al museu, la dona fotografiada del museu i l’espectadora es troben i llegim: «Era ella veient-se ésser mirada i de sobte s’assemblaven». Hi ha també la taula que separa/unix el pacient i el boig i dues pàgines després la taula on són les dues amigues. Hi ha el jo líric reclamant a l’ànima «Vull que em diguin […] Digues-me»; i en la pàgina següent algú que li diu açò: «Digues-li […] Digues-li-ho si t’hi atreveixes». Hi la l’amor dolent i a la fi el dolor per la manca d’aquest. Hi ha el jo metgessa i el jo potencialment boja, amb un «mort» o fantasma dintre, a no ser que tot siga «un falsejar continu, indiscriminat, perquè tota imatge és inventada» i a no ser que «tots som el mateix». I hi ha, és clar, el «deliri psiquiàtric» com a mirall/teatre del món; fora, al seu torn, regna «la camisa de força invisible», sobretot a casa amb el seu «deliri domèstic». El psiquiàtric és un microcosmos, «un lloc / que és molts / alhora» i hi conviuen els vulgars xandalls i la delicada llum modernista. La galeria d’homes folls és abundant (el quàdruple suïcidable, el que veu presències), però dominen les dones: les de la pintura, de l’òpera (potser Carmen), de la ciència (Dame Mérencolye), de la literatura (la morta de gana durasiana, que ja apareixia a L’agulla), de la història (la bruixa que, potser cremada a la foguera, «palplantada» crida; i Ellen West). A L’agulla la protagonista era l’àvia senil, boja i alhora dona-dempeus, de l’autora.
Les escenes i les imatges a Exposició, molt potents, es repetixen com un malson: trobem el camí entre els ossos (9 i 95) i la carícia als genolls de Rimbaud de l’amor (16) i del dolor (88), el palmell i les línies de la mà, la teia i Paradís, la visita al museu i el jardí i la dona retratada i el voyeur-llop darrere les columnes i sobretot es repetix l’eterna caiguda al precipici i l’abisme. S’empren anàfores («Tu seràs») i no es dubta a copiar oracions senceres («Tot això no és més que pura misericòrdia») i a invocar una vegada i una altra, desesperadament, l’Amor i Ell, però també l’amiga-germana-amant. També el jo líric o qui siga qui escriga torna una vegada rere l’altra, amb mania psicòtica, a intentar definir «tantàlica» termes com la llibertat o l’amor, l’amour fou, el desig i la imatge.
Per acabar només afegirem que la velocitat i la lucidesa de pensament i de parla de Moreno en persona es reflectix en la seua escriptura i no sempre som capaços de seguir-la. Com ella mateixa va escriure: «El seu ritme despietat / crivella el tel del nus / amb una sola veu». La seua obra, falcada conscientment en «l’excés», reclama «La mirada oberta» del lector i la lectora. Llegíem a L’usurpador, i ho corroborem en cada nou llibre, que Moreno s’hi exposa i decidix «Arriscar-se. // No vendre’s al silenci». Ella continua en Exposició practicant brillantment assaig i/o poesia; continua paradoxalment «camaleònica sola». Escolteu la seua veu «babèlica» única i sorprenent, encara que dolga i que «farà el que vulga de vosaltres». Llegiu-la o, com diria l’autora, mireu-la. De segur que l’estimareu.