Són nou generacions les que dibuixen l’arbre genealògic de la família Roure. Nou generacions que mostren la burgesia valenciana des de l’arribada del primer Alfredo Roure a la ciutat de València l’any 1775. Aquesta obra, guanyadora del Premi Ciutat d’Alcoi de Novel·la Isabel-Clara Simó (2021), és la primera novel·la de Sebastià Carratalà, articulista i artista plàstic. Entre els seus treballs, és necessari destacar la seua labor en la coordinació de projectes culturals i periodístics, com ara Diari La Veu del País Valencià o El Temps de les Arts. Anteriorment, també havia publicat l’assaig A l’ombra del temps (Pruna Llibres, 2017).
La persistència dels roures narra la història de la família Roure al llarg dels segles. Des de l’arribada d’Alfredo Roure, un jove comercial barceloní, a la ciutat de València al segle XVIII, Carratalà esbossa tota la seua nissaga en un ambient reconeixible per al lector. Farcida de referències històriques reals, la novel·la mostra totes les lluites que els Roure han de dur a terme per mantindre la seua posició privilegiada en un ambient hostil; des de les guerres civils carlistes, la invasió napoleònica, els canvis polítics i socials… i és que «Als Roure, ni la mort del monarca el 1833, ni la guerra carlista, i els avalots i desordes que succeïen, ni les epidèmies de còlera, els apartaren dels seus objectius» (p. 95).
Tota l’obra, a més, és una metàfora perfecta. Els Roure són forts com els arbres antics, resistents i robustos. Aguanten les tempestes que puguen fer trontollar les seues branques, perquè la seua arrel és forta, sempre sota els atributs del llinatge transmesos entre les generacions: «abundància, indústria, honor, fama i economia» (p. 103). Però, a pesar de la persistència, Sebastià Carratalà sap molt bé com tractar els temes més humans que poden arribar a pertorbar una família com la dels Roure. Els amors prohibits, els gustos per allò no ben vist per la societat, les passions ocultes en golfes oblidades… són alguns dels elements que tinten la novel·la d’una realitat paral·lela als fets històrics: la dels Roure com a individus dins d’un espai en el qual han de lluitar de manera incansable per mantindre l’estatus.
A més, l’autor tracta, de forma intrínseca en l’obra, temes com ara la situació del valencià al llarg de la història, l’art com a escapatòria d’una realitat que ofega, la infància corrompuda pel poder i les obligacions, la consciència de classe, l’homosexualitat, o la posició de la dona en un ambient patriarcal. I és que, al llarg de l’obra, la dona únicament és esposa i mare fins a l’arribada de l’últim Alfredo Roure, que es casa per amor i no per compromís amb Susan Wandsworth.
Fins a les últimes pàgines de l’obra no coneixerem la filla dels dos, Susan Roure Wandsworth, la primera dona que pren les regnes del patrimoni familiar, doncs «en un món dominat pels homes, ella constituïa l’excepció» (p. 263), la qual continua amb Susan Roure Wandsworth, filla de Susan Roure Wandsworth, mare soltera, que «s’acabava de graduar en Dret i li albirava un futur prometedor» (p. 265).
Amb un llenguatge curat, Carratalà aconsegueix amb aquesta obra endinsar el lector en una família que evoluciona amb el pas de la història. Les descripcions minucioses i els detalls són el portal pel qual l’escriptura assoleix plasmar la ficció en un espai realista, ple de referències històriques, culturals i arquitectòniques de la ciutat de València. I és que, amb aquesta novel·la a les mans, podem afirmar que la ficció, de vegades, pot superar la realitat.