El bes de l’aigua d’Elvira Cambrils, reescrita i reeditada com a celebració del 40é aniversari de l’editorial Edicions de Bullent, és un bes de resistència i és també, com el mateix nom pretén significar, un gest d’amor. Quan l’oronella beu de l’aigua, és l’aigua qui besa l’oronella i la segueix al seu darrere, una evocadora imatge que irromp en aquesta història com un instant de calma. I és així també com la narradora d’aquest relat besa i rastreja el passat d’un poble, Uixola, i dels seus habitants, durant el període de la Segona República, una recerca que li serveix per crear un espai propi de tranquil·litat després d’una recuperació postoperatòria.
Ben bé, no sabem qui besa a qui, doncs potser és el passat el que irromp a la vida de Maria Sendra com una il·luminació. La narradora en primera persona es sotmet a una operació d’extracció de l’úter i els ovaris, i en aquesta situació de vulnerabilitat en què la finitud del cos es desperta com una amenaça, naix en ella un record, el de Maria Cambrils, una escriptora feminista amb qui comparteix el nom, però també les arrels d’un poble i una ideologia concreta. L’escriptura esdevé una eina que permet unir passat i present, dos dones que pateixen i estimen, però sempre des de l’espai de resistència.
Després d’abandonar l’hospital, Maria Sendra comença la recerca de testimonis que la connecten amb aquella Uixola republicana, i el que en principi anava a ser la novel·la d’una sola dona, acaba convertint-se en un espai construït coralment, una pluralitat de veus que han resistit el silenciament, del franquisme en el cas del passat, i el silenci imposat en el present de la narradora per un capitalisme feroç que pretén esborrar la diferència.
La història d’Uixola s’obri amb la figura de Carlos Guitart, un metge que remou la consciència del proletariat amb idees anarquistes, estimulant-los a revelar-se en favor de la seua llibertat, i més tard, arriba al poble Maria Cambrils, amb una malaltia terminal que, tanmateix, no li anul·la la voluntat última d’educar les dones del poble en els valors del feminisme, oferint classes privades a algunes joves que estan disposades a subvertir la mirada del patriarcat. Aquests dos, al costat d’una significant llista de noms com Pepa Pons, Pura, Assumpta…, intenten lluitar per un món millor, tot i que les adversitats irrompen constantment a les seues vides: la mort i la violència —material i simbòlica— exercida per aquells que ostenten el poder, ja siga des de la política, o bé, des de la figura patriarcal que encarnen i reprodueixen molts homes del poble. La consciència de classe i la perspectiva de gènere travessen tot el relat, fins al punt que temes com l’amor i la mort s’interpreten des d’una mirada política.
Cambrils viu amb la seua parella Alarcón; no obstant això, es neguen a sotmetre el seu amor al matrimoni i a la monogàmia tradicional, uns ideals que no concorden amb els valors de l’època. També Maria Sendra, des del seu present, reflexiona respecte a la seua relació amb dos homes: Lluís i Miquel. Lluís és la seua exparella, amb qui continua veient-se i compartint llit esporàdicament, malgrat que està vinculada afectivament amb Miquel. De manera que la relació dels primers serveix d’espill del desig que sent la narradora per estimar lliurement, tenint sempre en consideració la comunicació i les necessitats de la seua parella actual.
D’altra banda, el suïcidi d’un dels personatges femenins, degut a la impossibilitat d’avortar un embaràs no desitjat, és el gest més explícit d’aquesta lectura política de la mort: «si haguera existit l’avortament legal, Rosa no haguera mort» (368), un enunciat que sentencia la relació inherent entre política i vida, si bé, les decisions polítiques condicionen i operen no sols sobre el pensament, sinó també sobre el cos de les persones. La mort acaba envaint tots els espais quan el relat s’instal·la momentàniament en els records de la guerra i la dictadura franquista, un abans i un després per a aquestes veus que ara Maria Sendra tracta de recuperar, detenint-se no tant en el període del règim dictatorial, sinó en el temps anterior, quan aquests personatges, posteriorment silenciats, sí que tenien possibilitat de discurs.
Però en aquest relat la mort no sols afecta les persones, sinó també la naturalesa. En el present de la narradora l’urbanisme es vol imposar a la terra, ja que hi ha en procés un PAI que pretén substituir els terrenys d’agricultura per camps de golf. A Miquel li preocupa el que estan fent amb els paisatges que han conformat l’escenari de la seua infantessa, si bé, tenir cura de la nostra terra i del passat que en aquesta es concentra, ajuda a construir una identitat col·lectiva i solidària.
El bes de l’aigua és una proposta a mirar-nos horitzontalment, a abandonar les posicions de poder, no sols en termes de sistema, sinó també en la intimitat —perquè tot allò que és personal és inevitablement polític—, trencar les jerarquies dins de les relacions, en l’amor i en la nostra forma de relacionar-nos amb la naturalesa. «Potser cal anul·lar la individualitat per a robar una història a l’oblit» (183) diu Maria Sendra, i en coherència amb les seus paraules, inicia un exercici d’escriptura que, mitjançant veus testimonials i distints materials com els diaris, es converteix en una història coral de sororitat i resistència, en què sempre hi ha espai per a l’afecte que transmet el quotidià i essencial gest d’un bes.