Trobar un amo no és gens fàcil. Menys encara si ets un mestís bastard barreja de bull terrier i fox terrier més aviat lletjot i pollós. Conscient d’aquest fet, Nipper —també anomenat Molècula o Milú—, després que la seva mare hagi quedat estesa a la carretera amb el cos partit en dos, comença tota una odissea per trobar una casa acollidora, preferiblement habitada per humans de bon tracte que li proporcionin galetes Premium Canin Deluxe™ i carícies a dojo.
La cerca el duu a trepitjar gosseres infectes, vigilar ramats d’ovelles, travessar boscos amb manades de llops lliures a l’estil de l’Ullal Blanc jacklondonià, lluitar cos a cos amb desconeguts i, fins i tot, a escriure l’autobiografia que, com a lectors, podem llegir a partir de la traducció des del caní al català publicada per Males Herbes.
Perquè, per molt petaner que sigui, Nipper ha après a parlar i a escriure: tota una gesta que constituirà el detonant perfecte perquè acabi convertit en el primer gos cíborg enviat més enllà del sistema solar a la recerca de vida intel·ligent. O a la troballa, més ben dit, de planetes, galàxies i societats alienígenes poblades per animals evolucionats que existeixen més enllà dels amos terrestres que impossibiliten (amb les seves normes i absurditats) un correcte desenvolupament de la intel·ligència animal.
Sense perdre el sentit de l’humor, i més enllà de narrar les peripècies del protagonista, la intenció de la novel·la és la de «presentar l’animalitat com una alternativa més desitjable que la humanitat». Així, doncs, Max Besora se les manega per fer confluir en una mateixa obra des d’animals astronautes (com la gossa Laika llançada a l’espai exterior l’any 1975 dins l’Sputnik 2, o el ximpanzé Ham amb la Mercury-Redstone 2) fins a la gossa protagonista de la sèrie de televisió Les aventures de Lassie, alguns animals de les faules d’Isop, Hatchiko, o Milú, el fox terrier de Tintín.
Del que es tracta és de prendre consciència que «els humans són un formiguer que es dirigeix al desastre» i, a partir d’aquí, deixar-nos guiar per aquest gos petaner cada vegada més nerviüt i coneixedor de la ciència experimental. Perquè La veu del seu amo és una novel·la que diu que no vol ser-ho: una obra que tant prioritza la invenció formal per davant de la coherència narrativa i la unitat d’acció, com explica una aventura a partir de grunys o lladrucs, si li escau. D’aquí que el text estigui poblat de majúscules, imatges, empremtes animals i certes frases que actuen com a màximes i que són repetides una vegada i altra al llarg de la novel·la. L’interès rau en la comunicació i l’exemplificació del que significa, de debò, tenir una «vida de gos».
És així com Nipper vagabundeja pel món reflexionant sobre temes que giren entorn de la llibertat, les injustícies i desigualtats de tot sistema capital amb les conseqüents relacions de poder. I l’escriptura és tan actual que, de vegades, la podríem encaixonar en la línia de la sèrie de ficció històrica Assassins Creed o de Black Mirror, en aquest conferir al propi espectador el poder de decidir què vindrà després.
El que és evident és que es tracta d’un llibre viu, de reflexions obertes al debat, a un diàleg mai conclusiu. El centre de les accions és l’absurditat humana en relació amb el progrés, al futur, a les relacions humanimals però també posthumanes, transhumanes, extraterrestres. Mitjançant la ironia i la mitja rialla, La veu del seu amo tracta temes d’una actualitat vertiginosa i elabora una radiografia de la societat que revela que encara hi ha molta feina per fer. I que potser ens convé canviar el punt de mira antropocèntric, fer-nos a un cantó, i deixar que gossos i hàmsters prenguin les regnes del(s) món(s). Només, llavors, podrem recordar Siri, d’Olaf Stapeldon, i bordar: «Arf, Arf!».