L’obra Maria, del poeta Txema Martínez (Lleida, 1972), va ser la guanyadora del Premi Jocs Florals de Barcelona en l’edició de l’any 2020 i ens arriba a les mans publicada per l’editorial Proa, dins de la històrica col·lecció de poesia d’«Els Llibres de l’Óssa Menor». Amb aquest llibre l’autor lleidatà trenca un silenci editorial de vuit anys, d’ençà de la publicació de Dol (Edicions 62, 2012), aquell commovedor poemari on va poetitzar l’experiència de la pèrdua del seu germà. Si allà el jo poètic bregava de tu a tu amb la mort d’un ésser estimat, ara, en aquesta nova publicació, el cos a cos el té, sobretot, amb l’amor i, a parer de qui escriu aquesta ressenya, els resultats en tots dos casos són ben reeixits.
El gruix del llibre està format per trenta-tres poemes que, en major o menor mesura, s’inspiren en la Mare de Déu, i es tanca amb set poemes escrits a partir de les últimes paraules de Crist a la Creu. El títol de l’obra ja ens porta a la figura de la mare de Jesucrist i travessa bona part dels poemes amb la invocació d’un amor místic, espiritual, però aquesta poesia de to religiós s’entrellaça amb la presència de l’amor carnal, terrenal, per mirar d’abastar totes les formes possibles del sentiment amorós. Perquè és, per damunt de tot, la celebració de la vida carnal lligada irremissiblement a l’espiritual, on la pell amada ens salva: «inert cos llagrimat / que cap al cos amat en la carícia, / en el frec que no es mou i vol ser abraç tan sols, / s’evapora i es plou i es reifica / en el cos nou, de l’altre l’un ja propi». El poder transformador del desig i de l’amor però sense quedar-se a la superfície del que vivim, amb la clara voluntat de desplegar tota una fondària espiritual que el poeta aconsegueix, també, amb una poesia que va, abans que res, directament a l’estómac, per després ja fer camí cap al cor i l’intel·lecte, i acabar finalment deixant el seu pòsit a l’ànima.
Cal fer esment, també, del treball que fa l’autor amb la llengua per construir un grapat de poemes esmolats, plens d’intensitat, en una poesia que pot deixar el lector sense alè en molts moments. Txema Martínez forja els seus versos a còpia d’imatges poderoses creades gràcies a un llenguatge ric i barroc i un ritme que s’accelera amb repeticions i es talla de manera abrupta. No és un llibre fàcil, és cert, necessita calma, lectura i relectura, fins i tot en veu alta per ser encara més conscients de la feinada duta a terme pel poeta i del seu maneig de diverses figures retòriques per explotar sense complexos la bellesa i la profunditat de les paraules: «Tu vas néixer per néixer / en mi, que soc aquell que va néixer per neixe’t, / per remuntar el meu propi riu / cicatritzat pel sol de l’horabaixa / fins a tu, naixement de mi al teu riu / de pell assolellada, en el rocam / vora el riu d’aigua mansa, Segre / que neix i mor tan sols / per neixe’ns».
I arribem així al darrer d’aquests trenta-tres poemes, L’anunciació de Maria, que ens remet a l’arribada de l’arcàngel Gabriel per anunciar a la Verge Maria que seria mare de Jesús, aquell home que va conviure amb els homes, «el Verb primer per ell i en ell reverberant», tot fet de claror, llum o, en paraules del poeta, «sang nova eterna pel teu calze sang». Després d’aquesta poetització de l’Anunciació, fet que ha sigut freqüent al llarg dels segles en l’art cristià occidental, fem cap a la part final del llibre, secció que du per títol «Les set últimes paraules de Crist a la Creu», i que esdevé una suite formada per set poemes on l’autor, sota la inspiració de la simfonia creada per Joseph Haydn, fa una recreació de les darreres paraules de Crist, del significat del sofriment i la redempció: «la llum entre la sang del primer dia / i últim, última llum, última mort / perquè jo neixi». Sense abandonar la intensitat de tot el recull, el poeta s’adreça, fins i tot, al propi Crist («Jo ja he estat, Crist, al lloc on tot s’acaba / on s’acaba el que he estat, / al decés de la infància») per anar poetitzant el seu propi camí, humà i diví a la vegada, també, en certa manera, una crucifixió, que l’ha portat al viure més extrem de l’amor i ara el condueix, amb «les meves mans malaltes, / les meves mans de sang / de tant com he caigut» cap a «la llar de llum», aquell anhel tan necessari que pot vèncer la tenebra.
«Un xiquet de Lleida al Saló de Cent. Qui m’ho havia de dir després de tants anys», va dir el poeta a l’hora de recollir un dels premis més prestigiosos del panorama poètic català que, sense cap mena de dubte, també ha servit per atorgar un merescut reconeixement a una obra de maduresa. Un pas més en la sòlida trajectòria d’un dels nostres millors poetes que, llibre a llibre, ha anat bastint una veu poètica potent, rica i, sobretot, humana, pels extrems de la vida i de la mort, bellament condensats en aquest Maria que esdevé l’inventari de tot l’amor possible i la constatació que només d’aquesta manera la pròpia existència va més enllà de nosaltres, arribant a transcendir i adquirint un sentit ple.