Autoria: Jaume Pont
Títol: Mirall de negra nit
Editorial: LaBreu Edicions, Barcelona, 2020
Pàgines: 83

Amb Mirall de negra nit (Labreu Edicions, 2020) el poeta Jaume Pont signa el seu darrer llibre i, com era previsible, ha aconseguit una molt bona rebuda per part de la crítica. Jaume Pont (Lleida, 1947), catedràtic de Literatura Contemporània a la Universitat de Lleida, és autor d’una dotzena de llibres de poemes entre ells, Limit(s), Jardí bàrbar, Raó d’atzar, Divan, Llibre de la frontera o Enlloc. Un clàssic que ha rebut premis com el Carles Riba i el Vicent Andrés Estellés, entre molts altres i amb l’obra traduïda arreu. Destaca la seva aportació en el camp de la crítica i dels estudis literaris, com el Postisme, moviment d’avantguarda dels cinquanta. Pont conrea una obra intimista que despulla sentiments i passions. Una poesia refinada amb imatges enlluernadores de sensibilitat extrema on té àmplia cabuda l’aspiració mística. Versos que ens situen davant el mirall per qüestionar-nos la dualitat existencial, la pèrdua i l’amor. Un espill on «la ymatge que y veureu me pot donar mort o vida», en deia Tirant lo Blanc.

Mirall de negra nit, títol que gairebé resumeix l’argument del poemari, consagra el llenguatge com antídot davant de la pèrdua i el dolor. Assegura Pont que és l’única eina de què disposa per evitar «el cor balmat de la malenconia». La gènesi del llibre rau en la mort d’un ser estimat, l’esposa, companya de tota una vida, «larva de l’amor que mor, esdevindràs pura memòria del no-res». El guió es vertebra amb el record d’una vida matrimonial i l’efecte que provoca el traspàs després d’una llarga relació. De no ser per l’acte creatiu de la poesia, el poeta se sentiria incapaç d’acarar la memòria que envaeix el present i que du el verí de la nostàlgia, «l’apropiació d’allò que és aliè». Així neix el conflicte que crea inquietud i es manifesta en el somni. Però, per què el mirall? Potser perquè Pont vol mostrar el veritable jo, el que «s’amaga darrere les màscares, sota les capes dels jos més superficials», tal com diu l’assagista i poeta J. M. Sala-Valldaura. El mirall com instrument que trenca màscares.

Aquest llibre té un precedent, Vol de cendres, un llibre igualment elegíac dedicat al pare. En ambdós casos tracta els poemes com tatuatges escrits en la paret de calç de la vida, «com un tatuatge dins l’ombra que t’habita […] pura memòria del no-res». Els versos mantenen així la fesomia dels moments als quals el poeta torna per emmirallar-se, per fer visible el que és inefable. I és que només penetrant en la vida anterior el poeta entén la pròpia.

L’estil de Pont és singular per sintètic i contundent, per la utilització de sorprenents sinestèsies i bellíssimes metàfores que menen el poema per camins estètics molt originals. L’empremta d’un postsimbolisme d’inspiració metafísica i el flaire d’un cert surrealisme, «descalç i amb un gobelet a la boca», dificulten la classificació malgrat la fidelitat a la generació dels setanta. Comparteix amb Pere Gimferrer la concepció de la paraula com a diamant dins l’aigua o de l’instant dins la bromera de l’existència, la intersecció del real amb la ficció. I amb José Ángel Valente els uneix la recerca mística de l’absolut i l’afirmació per la vida, «ella, àngel de la meva febre i mercuri del meu dolor». Paraules precises i captivadores que cusen màgia i torbació. Contraposa el binomi llum i ombra en mig la negra nit, «uns ulls a l’entrefosc de l’ombra desullada». Antítesi que aplica a termes recurrents com núvol i boira: «núvol meu de la follia […] sota la boira salivosa».

Segons el poeta Francesc Parcerisas la poesia de Jaume Pont «és una mena de construcció temptativa i provisional que es basteix i trontolla a cada nou poema». I és així perquè el poeta proposa una lectura estètica de la memòria, directa i transparent, on la imatge, la veritable ànima del poema, i els elements sensorials prevalen al concepte.

Aposto que Jaume Pont, com Tirant, «tingué dubte que los spills no li representassen fals lo que havia vist». Mirall de negra nit, un llibre de capçalera.

I per fer-ne un tast, escolteu el poema Als peus de la muralla llegit per la rapsoda Txell Sota.