Tot comença amb el títol. Perquè a Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema, 2020), l’última proposta de Ponç Pons, hi ha tot un exercici de transsubstanciació del món mediterrani al cor de la ciutat de Nova York. Un exercici que esdevé tret habitual a les pàgines d’aquest dietari singular on l’autor cerca fixar els paràmetres d’una identitat ―llengua i territori― en contraposició a una geografia ―física i humana― que alhora desencanta i captiva la persona del poeta. L’emmirallament entre Menorca i Nova York representa a Els ullastres de Manhattan l’oposició entre mesura i excés. Dialogia especular que ens interpel·la en qüestions fonamentals com el model de vida i l’ètica de la modernitat.
Preocupacions ―un ocupar previ l’objecte de meditació― que Ponç Pons ha desplegat en el decurs de la seva obra amb força cura i mètode. De fet, Els ullastres de Manhattan és el contrapunt d’una altra crònica de fets, el magnífic Dillatari, on el poeta d’Alaior ja hi consigna la seva filosofia de la vida: «escriure és per a mi una forma de compromís amb el món i un viatge a l’aventura inexplorada d’existir». Per bé que si el marc de referència del Dillatari és l’illa de Menorca, a Els ullastres és una altra illa, la mítica Manhattan, la latitud on Ponç Pons s’empelta amb el propòsit de reivindicar una cosmogonia on l’ésser humà torni a esdevenir ―precisament― la mesura de les coses.
Així doncs, la matèria primera d’Els ullastres de Manhattan és un viatge a la ciutat dels gratacels. Un viatge en el viatge. Escriure per poder comprendre. Un periple interior a la recerca del seu ser. En aquest sentit, no puc ―ni vull― estar-me d’analitzar la proposta ―també― des d’una perspectiva etnogràfica. En realitat, ens trobem davant d’un llibre que pren faiçó de bloc de notes on l’antropòleg-poeta assaja un esbós de teoria existencial. No debades ―ben sovint en un to gairebé aforístic― s’hi troben enunciats que remeten a l’objecte d’estudi: «Una ciutat, un poble, una simple casa, haurien de ser, en si mateixos, formes habitables d’Art».
Nova York ―l’urbs particular que representa totes les urbs― com a objecte de meditació, on el poeta flaneja per una orografia urbana que li serveix per evocar la seva condició de menorquí en contrast amb la noció d’alteritat: «ser aquí m’està servint per confrontar dos estils de vida, dos fragments del món». Un exercici de perspectiva que en Ponç Pons necessita reiterar adés i ara en el decurs del dietari des de la distància que ens aproxima al seu neguit. Una exegesi de l’experiència de l’exili en terra estranya. El poeta d’Alaior confessa que té estima pel verb nomadejar, i tanmateix: «sentir-se part d’un lloc concret i passejar pel bosc, com assenyala Heidegger, és un recer contra l’angoixa».
Reflexió sobre el sentit del ser i del lloc concret on aquest ésser arrela. A Els ullastres de Manhattan hi ha una tensió que Ponç Pons expressa arran de la visita a Nova York. Una tensió constant que oscil·la entre l’embadaliment i l’estranyesa. Un estranyament en el sentit conceptual del terme, ja que l’abisme que separa Manhattan de Menorca crea en el poeta una marcada sensació de desarrelament. Per això escriu un diari: «per no deixar de ser a Menorca mentre exploram Nova York, però sobretot perquè els dies escrits són més viscuts».
En un moment determinat es pot pensar que es tracta d’una reacció exagerada. I més si es té en compte que el viatge de Ponç Pons i de na Roser és tan sols d’uns dies. Perquè, al capdavall, el viatge és curiositat, i fam de conèixer. És un saber desarrelar-se. El goig de veure i viure en la diferència sempre ha de predominar. El pelegrí és l’estranger, i per això mai no deixa la llar enrere. Tanmateix, per entendre a Ponç Pons s’ha de considerar que l’enyor ―«Jo em vaig repetint que aquesta vegada no m’he d’enyorar»― és l’eix axial d’Els ullastres de Manhattan. Un enyor vital que recorre el gruix de la seva obra ―podem trobar-lo al Dillatari o, així mateix, a Pessoanes― i que conjuga la distància física amb la temporal. En definitiva, és la malenconia idealitzada per l’edèn perdut: l’illa de Menorca a la qual vol tornar el poeta, i àdhuc la de la infantesa que roman en el si de la memòria.
En tot cas la seva és una crítica a la ciutat ―tot i sentir també admiració i estima― i que confirma la intuïció que ja havia expressat un altre gran poeta en llengua catalana, Josep Piera, a Un bellíssim cadàver barroc: «Les ciutats, per a mi, són un lloc de pas, no un lloc de vida». D’altra banda, en relació directa amb la teoria del viatge que defensa, l’home d’Alaior, afirma: «Els viatges m’han fet veure llocs preciosos i poètics, però també m’han convertit en un illoman convençut». Una posició ontològica ―locus regit actum― en Ponç Pons, que es vincula amb l’estil de vida i l’ètica que comporta aquest estil. Som en tant que éssers en una latitud física «i hem de trobar el nostre lloc». Perquè la relació entre ser i espai ―l’ésser en el món― en Ponç Pons és una qüestió d’habitar en les arrels.