Abans d’endinsar-me en el llibre de poemes que m’ha arribat a les mans, que porta per títol Planeta latent del poeta Elm Puig Mir i que ha guanyat el Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021, m’interesso pel què s’ha dit d’ell. El veredicte del jurat conclou que «el poemari destaca per la seva elegància, subtilesa expositiva i capacitat de suggestió, així com per la seva profunditat estètica i humana i l’intent de capturar l’inaprehensible». A més, l’editor afirma que «Planeta latent podria ser un paisatge de poemes enllaçats pel que potser no és vist a primer cop d’ull, però existeix, de forma velada, en les coses. Un inventari d’absències i estranyeses que delegen, ocultament com una abraçada damunt ruïnes. Un mapa de suposicions i precs que es desplaça per llocs d’entreson, irrealitat i desaparició». Afegim un darrer apunt biogràfic per emmarcar el terreny de joc: Elm Puig (Sant Feliu de Guixols, 1978) compta les seves publicacions poètiques per premis: amb La invenció del sotabosc, va guanyar el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia de Burjassot 2015 i amb Mentre mastegues la matèria, el Premi Pollença de Poesia 2020. A més ha traduït al català Una existència de paper, del poeta portuguès Al Berto l’any 2018. I, com a complement, ha format part del grup de hardcore Hopeful.
Amb aquesta guia per a navegants entro de ple en la lectura amb la intenció de localitzar els punts cardinals dels epítets que s’han dit anteriorment. D’entrada es pot dir que el llibre de Puig no està dividit en capítols i que presenta una estructura d’estil i forma molt coherent. Aquest darrer aspecte és important perquè els desequilibris no acostumen a ser ben rebuts per la parròquia, i menys pel jurat d’un premi literari. La primera lectura no es mostra senzilla i de seguida s’intueix, per una banda, l’estil simbòlic i críptic i, per altra, la temàtica diversa però acotada, en general de caràcter intimista, i amb referències constants a la natura que serveix de punt de partida dels trajectes de cada un dels poemes.
El títol, Planeta latent, prové d’un poema homònim i resumeix, en certa manera, el sentit del llibre: la vivència d’un món que bascula entre el desert i l’arbreda, entre la dissort i l’amor, entre el moviment original de la matèria inerta, el «ventre del món» o «la saba dels inicis». La mort, «una nova vida de besllums», és una altra constant que no deixa de sorprendre’ns com és entesa, com el «cadafal primer i últim de viure».
L’estil que amara els poemes és molt harmònic i sembla dissenyat per un sol patró. No hi ha rima, però sí mètrica i, en alguns casos, molt elaborada; decasíl·labs amb perfecta accentuació interna que creen un to molt lloable. Sovint llegim poesia que atrau per la seva virtuositat lírica, però que deixa el sentit en un segon pla. També, i cada vegada més, treuen el cap poetes que exposen un missatge molt explícit, però deixen la melodia al marge. Elm Puig, a diferència d’aquestes dues propostes estètiques, és d’aquells que treballa la mètrica fins aconseguir una musicalitat gens estrident que potencia el significat. Commou gràcies a la difícil habilitat d’acomodar la forma amb allò que vol dir. Simbiosi que avui dia no sovinteja. Subjectiva les emocions a través dels objectes, a l’ombra, amb tots els matisos que es vulgui, de Iehuda Amikai o d’Anise Koltz amb qui comparteix la fórmula de tancar els poemes amb singulars epifonemes que exposen un gir inesperat sense arribar mai a l’aforisme.
Elm Puig fa ostensible una sòlida unitat temàtica i formal a partir d’una veu molt compacta. Mitjançant un fil conductor, de vegades molt prim, cus elements naturals amb vivències diverses per expressar emocions o pensaments. Per exemple, relaciona amb suavitat i coherència l’últim vol d’un duc blanc amb «la vida que es comença a dissoldre» de la mare; o enllaça la pedra i l’anhel «com si volguessin abraçar-nos». Sentiments expressats a partir d’imatges molt senzilles i metàfores originals que decoren el sentit. Es tracta, tanmateix, d’inquietuds molt metafísiques que transiten per un univers netament simbòlic. Perquè Elm Puig és un poeta que, més enllà de sentir i de mirar, transforma i ho fa de manera que potencia aspectes d’una realitat concreta disparant-la a través de l’imaginari cap a terrenys més abstractes i onírics, «el cervell és ja impregnat de bardissa». Una cripticitat que ha anat avançant des del primer llibre, tant per la utilització d’un vocabulari més refinat com per l’allunyament de la poètica més prosaica com llegíem en uns primers magnífics versos de La invenció del sotabosc: «transitaràs pels marges / de tot el que has après».
Planeta latent és un llibre de lectura poc planera i exigent perquè obliga El lector a entrar dins els poemes. T’hi has de posar i anar desplegant cada una de les imatges sense pressupòsits previs. L’esforç, però, paga la pena.