Va ser en l’antologia Màtria, noves veus dels Països Catalans (ed. Germania, 2013) que vam conèixer Glòria Coll Domingo, aleshores una poeta jove, ara convertida en una veu plenament consolidada de la literatura en català. Amb A través (la Breu Edicions, 2022) ha guanyat el premi Jocs Florals de Barcelona, una de les quatre dones que han aconseguit el guardó des de 1859.
Glòria Coll Domingo nascuda a Riudoms el 1988 és música i poeta, especialista en violoncel barroc i llicenciada en Filologia catalana, el seu palmarès poètic va començar amb el premi Amadeu Oller per a poetes inèdits amb Oda als objectes (Galerada, 2013), després vingué el premi Martí i Pol per Territori inhabitable (Edicions de la UAB, 2015) i el 2017 publicà Retorn en l’editorial Godall. A més a més ha participat en l’antologia de poesia escrita per dones Massa mare, literatura catalana a internet (a cura de Maria Callís i Raquel Tomàs).
El títol A través es pot entendre «com un moviment, una mena de gest que va travessant uns supòsits, uns pensaments, unes vivències per mirar de veure que les sosté» com ha explicat la mateixa poeta. És important remarcar-ho perquè la referència ja apareix en la cita de Luce Irigay que encapçala el poemari: «Ho travessarem tot, imperceptibles, sense abismar res, per retrobar-nos». L’altra cita remet a Czeslaw Milosz, un dels seus poetes de capçalera.
A través està dividit en tres parts, la primera està dedicada a la memòria del passat i al seu contrari, l’oblit com un fet no solament ineludible sinó, fins i tot, desitjable. La segona part aporta una mirada antiromàntica al joc de les relacions amoroses i la tercera, única que compta amb un títol propi, «Quadern de somnis» ompli el poemari amb imatges oníriques i elements que remeten a la psicoanàlisi, un exemple el tenim al poema [matar al pare]. Cadascuna d’aquestes parts estan relacionades per la sàvia utilització del lèxic, molt unitari, on paraules i expressions com «somni», «el son», «el jo qui somia i el jo somniat» apareixen del principi al final juntament amb altres mots clau com «memòria», «oblit» o el verb «Recordo».
Gonzalo Hermo en glossar l’obra va parlar de la carnalitat del llenguatge de Glòria Coll, en aquest sentit cal assenyalar el paper que ha tingut en la literatura catalana el que s’ha denominat «poesia del cos». Destaca en aquest sentit el poema «Com» de la segona part on trobem una llarga enumeració de parts del cos i els anem resseguint per un camí empeltat d’erotisme, es tracta d’un poema sense signes de puntuació que acaba amb aquests versos: «la meva esquena com s’omplia del gust / de tu com vam follar tantes vegades / i m’és igual per què i m’és igual / per què i m’és igual per què.» La poeta, però, transcendeix l’etiqueta de «poeta del cos» i, tal vegada, influïda per la seua formació musical juga amb diferents codis, així trobem poemes llargs, junt amb d’altres més curts i variacions d’un tema com si es tractara d’una peça musical. Per exemple en els poemes: «Vergonya I» i «Vergonya II» . O en «Mecanismes de l’oblit» que també disposa de dues versions.
En aquest poemari Glòria Coll no defuig els elements més obscurs o abjectes de la vida, fins i tot, elements que podem considerar «lletjos». Al seu poema «El grotesc» diu «Cal il·luminar el grotesc i dir-ne el nom», possiblement perquè si no diem el nom de les coses no existeixen. Un poema colpidor en aquest sentit és el que porta per títol «Pare», poema llarg que tracta de la malaltia, el pare ja no recorda, ja no sap ni tan sols els anys que té, ja no recorda els fills ni qui és ell. I això permet reflexionar a la poeta sobre la memòria, l’oblit i les relacions paternofilials. Sense memòria ni records no sabem qui som i per això el pare esdevé oblit.
Hi ha una gran varietat de temàtiques, jocs i influències que enriqueixen el poemari; Glòria Coll en reconeix moltes en l’apartat «Travesses» del final on cita les veus que li són més properes, de totes elles destacarem la veu de Gabriel Ferrater, poeta homenatjat al llarg de 2022, «Ferrateriana» és el poema més explícit amb un estil molt aconseguit que remet a l’autor de Les dones i els dies però també hi trobem altres com: «Fe» i «Posseir-me» que recorden títols com «Fe» i «Posseït» de Ferrater.
En conclusió, un poemari ric que té múltiples lectures i on trobem diverses claus per entendre l’Ars poètica de l’autora, per exemple en «Illa», un poema on es compara la poesia amb una illa i el jo poètic reflexiona sobre el per què de «l’hostilitat, de la inhabilitat de la poesia». Coll considera que per a enfrontar-s’hi «fa falta el coratge» i acaba afirmant de manera rotunda: «Només que no es tractava de la poesia». Podem aventurar que es tracta de la vida perquè en A través vida i poesia van lligades.