Rosa Font ens sacseja amb aquest nou llibre, Esquerda. Davant el dolor per la mort d’un ésser estimat, la mare, l’autora escorcolla en la memòria els rastres del temps i dels moments compartits. I aquest arc dels anys ve acompanyat, obligatòriament, per elements i escenaris que corresponen a la vida entorn de la casa i de la natura. Aquests escenaris ja els havíem trobat als anteriors poemaris. Al llibre Un lloc a l’ombra (2011), Premi Carles Riba, l’autora ens havia donat algunes pistes de la seva poesia pel que fa referència al món immediat lligat a la natura i al paisatge proper i recordat. Rastres primitius d’una natura de l’essencialitat: aigua, vent, glaç, pedra, núvols. I la mort i el dolor que aquesta genera també es deixava entreveure en molts dels versos del llibre. Una cosa semblant trobem al poemari Em dic la veu (2017). I ara, uns anys més tard, aquests elements sembla que s’han convertit ja en símbols d’una escriptura on es despulla d’ornaments el paisatge i que li han aportat coneixement del món i de la vida. Parlem del que ha configurat un camí a prop de la terra: la userda, l’aigua, la figuera, els arbres, la tempesta, les formigues, les orenetes, les campanes, l’eixida, l’hort, els lladrucs dels gossos, els geranis, els núvols, la pomera, el blat de moro. L’essencialitat i la profunditat que s’amaga i perviu en una casa.
Però Esquerda és més que un lament per la pèrdua. L’autora ha aprofundit en les paraules i en la seva càrrega, en el seu trajecte i en el seu florir.
El llibre conté cinquanta-dos poemes i dues antífones que fan de coda, expandint el vers fins a les darreres paraules: «La vida que s’amaga / al fons de la follia, al cel en flor, / serà sempre ben meva».
Uns versos de les poetes Ana Blandiana i Anne Carson i un pròleg de Quim Español inicien Esquerda. L’epíleg de l’autora ens dona algunes claus que ens il·lustren i ens mostren el seu plantejament poètic.
Les cites del prefaci ja ens apropen al que la nostra autora vol expressar: un fil d’arena dins de la clepsidra, que és el temps que hem viscut i que, en paraules de Blandiana, res no es perd. En aquest punt ja s’encén una llum d’esperança i de consol, que ve reforçat per les paraules de Carson: darrere de la lluita de l’alè contra la mort, sempre hi ha un somni més.
En cada composició, i en tot el llibre, es traça un paral·lelisme de dues veus, la veu en tercera persona, que arrela en el present, i la veu poètica, adreçada a la mare. Entre aquestes dues parts hi ha un espai en blanc on el pensament respira. Podríem dir que es tracta d’un diàleg entre una mare i una filla, entre el present del món i la mort, entre el batec dels elements de la natura i el lament per l’absència.
El llibre es llegeix com si es tractés d’un sol poema, que va prenent diversos prismes. Una elegia que es va descabdellant, des d’un alè de vida fins a «Soc la filla del teu estar morta. / D’un parpelleig despert / en l’alta nit. / D’un crit silent que xiscla». (Poema XLV).
En aquesta voluntat de la veu que es dirigeix a la mare hi ha el lament per la pèrdua, que s’expressa amb dolor i serenitat, amb equilibri i mestria: «Mare, llaura amb els ulls la nit i el mar, / que jo llauro la terra» (Poema XV). «Escampa la teva ombra a la finestra. / Lliscarà entre els llistons, / inundarà el jardí, / protegirà les plantes / de la llum que calciga». (Poema XX).
Colpidor i brillant, l’autora dona vida després de la mort; omple aquesta esquerda fonda i sagnant amb paraules que són l’essència de la poesia. Perquè el vers rebrota després del dolor i de la mort, després del foc que sembla que tot ho calcini. «Files de núvols. / Cel-terra-mare-úter. / L’esquerda. / La teva esquerda. La meva. / La teva ànima d’aigua. / I els teus ulls es corvessen sobre el camp». (Poema LII).
En aquesta elegia, Rosa Font ha tingut la clara intenció de fer universal un tema particular. Com ella mateixa expressa en l’epíleg El dolor i la paraula, el que ha buscat és la paraula que esdevé símbol i es fa universal. L’essencialitat despulla d’ornaments el vers i les imatges es fan colpidores i acaben generant una poesia essencial i tensa.
El llibre es clou amb dues antífones, com una tornada, com un ritual de la paraula. També Ana Blandiana, en una llarga elegia escrita després de la mort del seu marit, afirma que va descobrir la impossibilitat de separar l’amor i la mort perquè no hi ha fronteres entre aquests dos estadis. Així, doncs, a través de la poesia i del silenci, de la intensitat de les paraules i de tot el que suggereixen, Rosa Font ha construït aquesta Esquerda, com una oració, com una invocació.
El poeta i crític d’art Joan Teixidor (1913-1992), que va veure morir el seu fill de set anys, rebé aquest consell de Carles Riba: «Converteix en art el teu dolor». I d’aquell dolor en va néixer un llibre esplèndid, El Príncep, format per vint-i-cinc poemes escrits de manera gairebé continuada. Aquí també es canta la vida entre els estralls de la desolació. Anys més tard, al pròleg d’Una veu et crida (1969), Teixidor plantejava: «Sóc partidari, almenys per a mi, d’un llenguatge despullat, auster, gairebé elemental, no sols per raons de gust, sinó més aviat per simples raons de modèstia i, si voleu, per una última raó moral. Es fa més difícil llavors el subterfugi, l’engany, el recobriment artificiós. La poesia perd en superfície tot el que guanya en realitat. No escriure vanament».
Esquerda no s’ha escrit en va i Rosa Font, una vegada més, ens convida i ens commou amb una poesia depurada i lluny de l’ornament artificiós.
Al final del llarg poema «Rèquiem», d’Ana Blandiana, llegim: «[…] I vaig començar a escriure / El teu silenci. / El teu silenci / Del qual tot raja / Com raja la sang de la ferida».