A la nota introductòria del llibre, Anna Casassas explica que les primeres provatures dels dotzets que trobem en aquest volum daten de l’any 2011 i van ser enviades per correu electrònic sota un nom significatiu: «Entreteniments» (p. 9). És una informació important perquè pot canviar considerablement la valoració que en pugui fer el lector segons si el llibre es presenta d’aquesta manera o bé si es presenta com ho fa Eloi Bellés a l’epíleg, que el titlla de «Poemari potent» o diu que no vol dir (però ho diu) que «som davant d’una obra mestra» (p. 76).
M’agafo al vers amb què titulo aquesta ressenya (p. 68) per tal de fer evident la importància de presentar A tres de quatre d’una manera o d’una altra a través del dubte que genera la seva primera lectura: és que la construcció d’una forma crustàcia complexa i sovint reeixida és suficient per tal que considerem que un poema és també un vehicle per a la poesia? És possible que puguem llegir un poema i que arribem a la conclusió que allà hi ha una bona feina artesanal sense que s’hi pugui notar el revolt alçat de la força expressiva del llenguatge? Heu observat mai un rostre bell i heu arribat a la conclusió que rere la seva mirada no hi havia ànima?
Doncs bé, aquest és un dels perills del volum que ens ocupa. Tot en aquest llibre se’ns presenta en nom de la forma: els poemes s’anomenen «dotzets» perquè el terme fa referència al nombre de versos que contenen; el llibre es titula A tres de quatre, que és l’organització que prenen aquests versos dins dels poemes, dividits en tres estrofes de quatre, i la gran majoria de les composicions que podem llegir-hi segueixen una estructura semblant, més o menys tibada, més o menys exigent. Així, trobem molts dotzets que forcen el cargol del sentit en la rosca del so, com aquest que comença dient «Darrere l’ull, veig petges de cavall» (p. 33) i que, a banda de rimar amb totes les vocals tipogràfiques disponibles, conté també el mateix joc en rima interna, de manera que els all i ell i ill i oll i ull multiplicats acaben per embriagar-nos d’al·literacions, que és una manera d’oblidar el sentit de les paraules, que és també una manera d’oblidar-se, com amb l’alcohol, del sentit de les coses.
Llavors un veu que si la rima no el lobotomitza i si tampoc no ho fa el ritme constant en gairebé tots els versos d’alguns poemes (p. 18), ho farà l’ordre del discurs encotillat del dotzet. Així, en destaquen tres organitzacions recurrents: la primera consisteix a iniciar cada estrofa de la mateixa manera, com per exemple a «És benaurat qui ajusta les balances — És benaurat qui sap gestar esperances — Ets benaurat quan dins el verb t’endinses» (p. 57; però també 21, 27, 42, 46, 47, 48, 53, 61, 64, 68 o 69); la segona manté la repetició en les dues primeres estrofes i n’utilitza la tercera a manera de conclusió, com en el cas de «Me’n vaig avui que el vent és de messana — Me’n vaig per esborrar la sort mesquina — Ullcluc i mut, viuré dins una duna» (p. 13; però també 15, 20, 22, 24, 25, 26, 28, 38, 40, 41, 44, 45, 49, 52, 62 o 71); la tercera fa el mateix que l’anterior però, en aquest cas, la repetició discursiva es produeix a la primera i tercera estrofes, com a «Jo soc dels que es resguarden l’altra galta — No em fio de les verges sense falta — Jo soc, si encara soc, un poca-solta» (p. 30; però també 19, 37, 51 o 63). La resta de poemes que no he esmentat (21 dels 54 publicats) proven d’escapar-se o de modificar aquesta mateixa estructura discursiva, però com podrà comptar-hi el lector d’aquesta ressenya, ja en són menys de la meitat. Aquest fet té com a conseqüència que sovint els poemes quedin ofegats en la seva mateixa estructura feta de capes i capes de metafòrica obligació, sota les quals cal rascar el sentit últim del poema fora de tota l’exhibició d’enginyeria verbal.
És per això que, qui s’hi acosti sota l’epígraf de l’entreteniment, hi podrà trobar un joc estimulant, intel·ligent i, fins i tot, una desena de poemes sorprenentment bons —i aquests sí, sense l’excusa de la forma reeixida. Ara: qui vulgui trobar-hi un llibre de poesia per dur sota el braç quan la vida l’estreny, o el viatge sigui llarg, o qui desitgi simplement comprovar si encara manté aquella cosa esquiva que alguns anomenen ànima —i que cadascú dirà com vulgui—, bé haurà d’acontentar-se a creure que aquesta existeix només perquè pensa.