«Vindrà la remor del verd/ i fugiràs de tot l’amor que t’és ofert/ tancaràs els ulls al no-res/ i només el plor et farà de barca»: aquests versos pertanyen al poema «Remor» de Cercles (ex)cèntrics (2023). Probablement, serà construir el plany i donar-li forma el que ens ajuda a posar límits al món perquè el llenguatge no en té. I és que Wittgenstein deia «els límits del llenguatge són els límits del meu món». Ara sabem i confirmem que el món i el llenguatge per si mateixos no tenen límits, sinó que nosaltres, pensament i cos experimentadors, som els que els construïm.
La racionalització de l’experiència és una de les maneres de contenir el dic. ¿I si el llenguatge se’ns tornara alié a l’experiència? ¿I si estem utilitzant un codi d’altres per tal de contar la vivència pròpia?
Aquesta és la problemàtica que es planteja a les convencions que passen per la literatura de fa un temps a aquesta banda. Sols quedaria situar-ne els centres adequats als llocs des dels quals volem enunciar-nos, fer-ne la tria, veure si funciona, retòrcer la forma i deixar-la reposar. En l’espera descobrirem si aquests cercles es relacionen entre ells en algun punt, si topeten (que ho faran) i quin resultat genera això.
És interessant la idea central del títol, els cercles excèntrics com a motiu fundant i és que l’autora parla des de l’espill desplaçat dels Cercles concèntrics (2005) del poeta Yang Liang. Aquestes figures romandran uns a dins dels altres, formant un tot, però sense relacionar-se entre ells. Tots dos poemaris parlen des de la funció i la disparitat del llenguatge i la poesia.
Quines maneres tindríem de fer aterrar el llenguatge? En el cas del poemari de Noèlia Vicedo (Agost, 1977), l’ús de la rima assonant recorrent-lo com un toc de campanes, de vegades en apariats o altres mètriques, fa descendir del plànol del llenguatge al del cos i les relacions humanes.
Aquestes relacions humanes amb l’altre, els altres i també en relació amb l’escriptura i els seus subjectes, les seues convencions. El fet de plantejar centres des d’on dir «Jo soc escriptora, poeta, acadèmica i dona» i posar a dialogar amb la resta de cercles que altres han creat, reconeixent-los o no, és una qüestió explorada al prefaci de la mateixa autora.
Tractar de donar claus de lectura implica de nou limitar en part l’experiència, però també proporcionar disparadors d’interpretació primerencs per tal que veure els arbres no ens impedisca veure el bosc.
Un altre text que acompanya el poemari és el del postfaci de Teresa Pascual, que amb la seua veu literària i la seua formació ha donat múltiples eixides a aquelles dèries i qüestions sobre el llenguatge i els seus límits. També específicament als dels poemes.
Després de Bloody Roots/Arrels Sagnants (2017), Noèlia Vicedo planteja la necessitat de recuperar antigues veus, anar als bàsics (els clàssics).
En aquesta compilació, llegim alguns poemes ben esmolats, com estaques, com plats senzills, però farcits de sabor. Però d’altres, més llargs i reposats, poden ajudar-nos a recrear-nos en aquest concepte i reconciliar l’estranyesa conceptual amb la sensualitat i la força de la natura.
La sang i el cos troben un cau fluvial en els oposats i l’essencialitat. És el moment d’assenyalar els contraris. Per un costat, la literatura contra la vida. Així, l’experiència es fa aliena quan tractem de contar-la líricament. Adquireix uns matisos diferents i la recerca de la paraula justa pot esdevindre obsessiva i neuròtica.
Dins l’oposició essencialista per l’excel·lència, trobem la dona com a terme contrari a l’home, que acaba contant una relació on els retrets es dirigeixen frontalment des d’un jo cap a un tu. Així, l’home és pintat com un mur infranquejable unes voltes i com a disparador de la passió unes altres. És quan comencem a llegir els clàssics més clarament i la retòrica trobadoresca brolla com una font inacabable de claus líriques que copsar. Així, la poesia de Díaz Vicedo va construint tot el mostrari de l’existència essencialista de la dona, fins a arribar a la superdona, la més connectada amb la natura, la ‘dona ancestral’.
Seguint el joc d’enfrontaments, trobem el retrat de la dona i el de la dona que escriu. D’aquesta manera, trobem totes les dificultats que entranya l’existència de les que tenen una habitació pròpia. L’entorn pot arribar a ser molt hostil, ja ho sabem de sobres. És aleshores quan la sensació de no pertinença és inevitable. Qui escriurà aleshores l’altre revers de la història?
En definitiva, la poesia de Noelia Díaz Vicedo lluita de manera insistent a «Derronyar mons/ esporgar sons/ retallar versos/ i collir malsons» com diu al poema «Agricultura poètica». No és una missió senzilla, però l’esforç constant i punyent és innegociable.