Si els poetes tendeixen a la introspecció, a Ameba Anna Gual va més enllà i excava un túnel al fons mateix del seu ésser: seguint els passos de Clementina Arderiu o Maria-Mercè Marçal (llegiu el complet epíleg d’Ameba de Caterina Riba), l’autora estableix un diàleg entre ella mateixa i el protozou que porta a dins, que aquí és, alhora, un diàleg amb la natura.
Els versos àgils i contundents d’Anna Gual transmeten l’energia, el dolor i les cavil·lacions que acompanyen la maternitat i fan, d’una manera subtil però intensa, una anàlisi de la unió amb l’embrió que transcendeix l’embaràs en si. Estirant el fil, el cordó umbilical uneix en un contínuum vital no només mare i filla, sinó també allò que ha estat, allò que és i allò que serà. «Tens, dins teu, / el cicle vital d’una galàxia / i el cicle del carboni.»
Amb ploma veterana, la poeta juga, doncs, amb la idea del paràsit com a forma de vida que s’apropia de la vida de qui l’acull en una relació de codependència volguda, però bestial, en el sentit més ampli de la paraula. Una bèstia que demana, que exigeix, que xucla i que ho capgira tot.
Cadascuna de les dues parts del llibre està introduïda per una il·lustració de Gala Pont que evoca l’essència dels poemes: en la primera part els dos éssers en són un, i en la segona es produeix la divisió, que concreta el llegat genètic en un nadó que anirà adquirint forma i significat propis («Només tu decideixes / en qui et reencarnaràs»). D’aquesta manera se separen, a «L’enigma del microbi», l’etapa de màxima introspecció i de descoberta física però intuïtiva de l’altra vida, i a «Proliferació cel·lular», el moment de la mitosi de l’ameba.
Dins d’aquesta estructura, cada poema té un atractiu diferent i aconsegueix plasmar de manera individual el detallisme de fases momentànies, sensacions i reflexions que tenen el canvi com a constant principal («Adona’t / que el ventre que et tiba / és un laberint de carn / que s’extingirà»). La visceralitat inunda els versos bidireccionalment, tant per part de l’autora com del lector, que, com a observador impúdic de la seva intimitat, queda suspès entre la sensació d’entrar en una esfera molt privada i de llegir sobre els enigmes que comparteix la humanitat («Ets la resposta / a les preguntes que vaig heretar»). I en aquest conjunt líric hi ha, inclús, lloc per a la dissecció més biològica i asèptica («Destinada a desenganxar / els alvèols del primer plor, / ets fragment que cerca amb la boca»).
Ameba ens agafa per la mà, pels ulls, pel ventre, i ens guia en un viatge per la foscor i el procés de la creació («L’interior de l’ésser humà / és una tempesta nocturna»). Així, a mesura que avancen els mesos de gestació, la veu poètica muta, junt amb l’embrió, des de la curiositat per conèixer l’ésser que habita el seu cos cap a la força de saber-se continuadora de l’ADN de la vida mateixa. I, condensada en la divinitat de la mare, aquesta força primigènia i enigmàtica de la creació (no en sis dies, sinó en nou mesos) entronca necessàriament amb la creació literària («Si la poesia és un animal / serà un animal / que fugi per totes bandes»). Perquè primer de tot va ser el verb.
La paraula també és una nova vida que, en sortir de la foscor de les entranyes, resplendeix: «L’únic truc de màgia sense explicació: / la paraula il·luminant-se / quan la mires.» El que està escrit existeix, com els versos que basteixen aquesta obra i que passen a formar part del lector: «Seguir llegats. / Invocar petjades. / Construir organismes. / No morir mai.»
Llegir aquest poemari se sent com caminar descalç per natura autèntica, macabra. Amb un llenguatge cru i sacre, Gual ha elaborat un collage de mitologia prosaica, naturalista i introspectiva per expressar allò que és inexpressable: la visió microscòpica de la vida que entronca amb una cosmovisió científica i mística. La línia entre la vida i la mort que es plega i esdevé un sol punt; aquesta confluència on es concentra tot és Ameba.