Avui dia, intentar relacionar poesia i matemàtiques pot semblar una quimera. Vivim en una societat que parcel·la cadascun dels sabers en caselles separades unes de les altres com si fossin menús inamovibles. O en cliques una o en cliques l’altra, mai les dues a la vegada, o en tot cas, sempre en pestanyes separades. Ja no només poesia i matemàtiques, sembla que hi ha un escull infranquejable entre la ciència i la literatura. Com pot haver-hi una relació entre disciplines tan allunyades? La percepció majoritària és que les matemàtiques són fredes, responen a regles preestablertes sense espai per a la imaginació. Per contra, la literatura gaudeix d’aquesta aura de creativitat i inspiració, d’allò que ve de les emocions i el sentiment. Evidentment que aquestes caracteritzacions són simplistes i ingènues, només pretenen ser una hipèrbole de com l’opinió general estructura i pensa aquestes disciplines. I, tanmateix, qui no concep Lewis Carroll com una excepció? Enric Umbert segur que no. Aritmètica llum és un poemari que es mou entre nombres, arestes, vèrtexs, cercles, hexàgons i paraules.
Aquest és el seu segon poemari, publicat a la col·lecció «Balbec», que coediten Llibres del Segle i Cafè Central. El primer, Boscos, va passar gairebé desapercebut tot i ser guardonat amb el premi de Poesia Miquel Costa i Llobera, actualment es troba exhaurit. Convindria doncs que aquesta nova publicació rebés l’atenció que es mereix. Umbert també destaca per la seva tasca en la crítica literària. Escriu de forma habitual a revistes com ara Núvol, Caràcters, La Veu dels Llibres, Lletres Bàrbars, Slavor Cultural i La Llança. També ha cultivat gèneres narratius sent L’últim passatge de Walter Benjamin una novel·la que cal destacar. Igualment, és notòria la seva feina a Youtube. Amb el canal Tornaveu poètic pretén crear una antologia personal sonora de la poesia catalana contemporània. Tota aquesta producció indica el compromís d’Umbert amb les lletres de la nostra cultura.
Aritmètica llum ens parla dels temes que defineixen la condició humana a través de la construcció d’un nou llenguatge. Les matemàtiques hi tenen un paper fonamental, però també hi descobrim la presència de les arts plàstiques, en forma de cal·ligrames i els dibuixos que enceten els diferents apartats. Qüestions com la identitat, el desig, el pas del temps, el buit, el límit, l’oblit, es contemplen des d’aquest llenguatge que en el primer poema se’ns presenta com «una geometria primigènia» la «incessant i perpètua melodia de l’origen», que guiarà l’autor al llarg de totes les pàgines. Els poemes tenen consistència per si sols, però val la pena començar pel principi i acabar pel final. D’aquesta manera el lector pot copsar amb més claredat com diferents nivells del discurs se superposen per traçar aquesta ruta que conclou «en una inèdita conjugació, una nova aritmètica».
L’autor també es fa ressò de les principals problemàtiques que caracteritzen la nostra societat. En molts poemes hi trobem un to de denúncia. Sobretot, trobem la lluita d’un jo que es rebel·la contra el relativisme postmodern. Enfront de la crisi de valors que impera avui, Umbert proposa «descobrir allò inalterable i estàtic» tot evitant la «tirania dels axiomes». També hi apareix la necessitat del silenci que és on pròpiament pot néixer «l’harmonia de la paraula» o «la intimitat del vers». En aquest sentit, la poesia d’Umbert simbolitza una pausa necessària en un món accelerat.
En moltes tradicions el nombre ha tingut una funció comparable a la del nom. Antigament, en el concepte de logos grec (entès com a discurs) nom i nombre formaven una dualitat el poder de la qual era indicar i fer existir les coses, les persones, els déus. No és una exageració dir que la poètica d’Umbert connecta amb la tradició dels versos d’Homer, de les primeres teogonies, la tragèdia antiga o la filosofia pitagòrica. A Aritmètica llum trobem aquest logos que conté en el seu sentit paraula i nombre junts.